Ple d'una llum lletosa,
l'hivern alena ja a la vorai el fred és de color d'ambre
a les fulles de l'heura esvaïda.
On són les hores, els camins,
l'espai obert i la fronda?
El capvespre, les llunyanies,
les sentors que omplen l'aire
em porten tants records
que ja no sé on guardar-los.
Al tard, és greu que bufi l'esperit
i no estiguem a punt per rebre'l.
T'espero a tu, ocell que voles
de branca en branca sota el pes
inefable de la nit. Prepararé
un cafè amarg perquè quan
vinguis me l'endolceixis. Deixa'm
assaborir-lo sense recança
en el més pregon de la solitud.
Tot ell, en un ardent tremolor,
que em fregui els llavis, llisqui
profund per la gola, m'inundi
tots els porus i ompli la casa
d'aquesta olor, que és la teva.
Les mans que eren glaçades
ara són càlid delit insondable.
M'extasia una última gota,
l'alè tenuíssim que m'arriba,
el desmai d'un clar de lluna
resseguint-te l'ombra del pit
i l'ambrosia dels teus llavis.
Segueix dormint, vida meva.
Digues, oh vent, si ve l'hivern,
és gaire lluny la primavera?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada