Una imatge del cel rogent
i el vent que corre i xiula quan tudorms amb un somriure embadalit.
I el riure de la llum, com una gosadia
que fa esment del foc en el teu pit.
Una via estesa a ran d'abisme
i l'estridència eterna dels lladrucs
dels cans perduts entre les ombres,
ombres esvalotades que corren
quan la lluna calba amaga dolça
les febroses tremolors de la nit.
No voldré mai que siguis un record,
només un record d'aquest moment.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada