Solitud

Oh, quin fred que sento, avui

quan surto del meu país natal.
Totes les passes que puc fer,
totes, són sota la volta del cel;
el sol esmorteït i la neu fredosa
acompanyen el meu pas errant;
l'ombra silenciosa vol atènyer
les congestes de la llunyania
i acarona el gebre resplendent.
L'aire aquí convida a la solitud:
quina sort, ja no tinc, doncs,
ningú que em distregui del rumb.
¿Quan sortirà el crepuscle rosat
sota aquest cel que es va tornant
tan fred, on hi regna la quietud?
On sóc? A tant neguit el cor respon
posant-se a bategar més fort.
Veig una casa amb tres finestres,
una llum a dins. Potser m'hi espera
algú atiant les brases del foc.
Ara ho he entès, amor perdut:
aquí vivies i cantaves, i teixies
un tapís d'or amb els teus blens.
S'aixeca un vent familiar, suau,
i fa volar cap a mi, d'allà del pont,
una veu coneguda que diu: vine!
La vida em fa patir, perquè tu mai
no vas creure que es podia estimar
i llanguir així, irremeiablement.
No voldré seguir la cursa del vent,
tempesta blanca, alada, esmolada
com el caire de l'abisme del temps.