Recordo que ens vàrem ajeure
un dia en aquesta herba frisai era un translúcid matí d'estiu.
El cel no podia ser més blau,
i les infinites fulles es gronxaven
sense música ni rimes ni pors.
Recordo com respiraves a prop,
com t'inclinares sobre el meu pit
i et vares girar dolçament cap a mi.
Els teus ulls varen esbudellar
el meu cor nu, del tot indefens.
1 comentari:
Aquesta és l'entrada núm. 1.000 🎂 en aquest blog de poemes (anys 2.007 al 2.023)
Publica un comentari a l'entrada