He tingut la copa de la vida
arran dels llavis i he begut a plerd'aquest tremolós pit turgent.
He resseguit sumptuoses corbes
fins al bosc del teu baix ventre.
Perdut dins del pubis escarolat,
sota la lletosa claror d'absenta,
es feia més plena encara la carn
en jo tocar-la, embriac de besos,
quan m'hi encavalcava ardent.
Agafat als flancs, vinclant-me
damunt de la prodigiosa espluga,
tota desclosa, oferta, defallent,
ja no volia metàfores, sinó carn
abrusada dins l'entrecuix de la nit.
Vam tornar-hi. Quanta vida, quanta,
prodigiosa, insondable sempre!
Vam beure de la copa compartida,
conjurant aurores a no tornar,
feliços i navegant cor endins
sense rumb i sense platges,
ni feixugues flors estantisses.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada