Els jocs

Un cop vam ser infants

i érem feliços i pobres
i no sentíem la nàusea
d'haver de fer-nos grans.
Teníem vuit o nou anys
i s'havia d'anar a doctrina
havent sortint de l'escola,
que anar a missa no era
un acte banal qualsevol
que anés a ser perdut,
sinó la perpetuïtat moral
dels adults que et queia
a sobre com càstig diví.
Entre els records fútils
d'aquells temps relaxats
em ve la urbana, mudada
amb unes Sanglas noves
que els feia important
el sentit del simbolisme.
Amunt i avall fent el mec
pels carrers de llambordes.
D'aquí va venir, un mal dia,
que al més pinxo de tots
els uniformats, se'l veiés
pel carrer de les Galanes
amb una fila de brivalls
camí del cèntric Mercadal
on hi tenien el "cuartelillo",
o com li'n deien: el pixum,
el calabós dels perversos
i els desheretats de la terra.
Érem nens; tots en colla,
descarats i trapelles, érem
molt més nens que no érem
i ens feia angúnia veure'ns
en aquell inesperat destret.
Ens rescatà, oportú, fent valer
la sotana, el vicari de la parròquia
veient, a l'hora de la catequesi,
que els escolanets de la llocada
havien estat detinguts pel zel
massa agut de l'ordre imperant.
El pecat: haver estat jugant
amb l'aigua pura de la font
de la plaça de la Puríssima Sang.