Cor salvatge

Els meus afanys m'empenyen cap als turons

coronats de boira i els penyals inassolibles
on blanqueja un mantell de neu immaculada,
cap a on es gronxa la tarda tot esperant la nit,
sempre més enllà, tramuntant serralades,
perseguint les llunyanes aurores translúcides,
sempre delerós de preguntes sense resposta.
No hi ha aturall, la meva partida és fixada.
No demano pas descans, ni cap aixopluc
sota un sostre. Obro els palmells de les mans
i llenço el que duc al fons de les butxaques,
res no necessito, tinc riqueses que em sobren.
Dona, prou et diria que m'agrades, però no puc.
I prou et diria que te m'enduc al cor, però no puc.
Tu il·lumines només superfícies, i jo cerco
pregoneses que somoguin els replecs de l'ànima,
els batecs de les meves nits i els meus dies.
Allà on vaig, el silenci és un cim per conquerir.
Les flames em parpellegen al fons del pit
i sento el rosec dels anhels que m'acuiten.
Aquest cor salvatge i lleuger, de qui és?