Per si ens veiem

Per un camí que fuig deixo molles

per als rossinyols que m'acompanyen.
Ells canten una blanca nadala trista,
i jo et recordo sota els estels abaltits.
A les mans em fremeixen encara els pètals
d'una rosa gebrada que al matí exhalava
el seu delicat darrer perfum. Exhausta
rosa pura, tresor meu de foc, a la primavera
t'enyoraran, entre llunes i vacil·lants verdors,
els joncs dels bassiols i els salzes passius
que cruixen sota el crit flamejant del vent.
Arbres, fullatges tristos sota la nit immensa,
em diuen que jo també t'he d'enyorar molt.
Camino per aquesta tenebra, aurora cruel
que posa abismes sense ponts per creuar,
soledats aponcellades al meu voltant,
crepuscles ablamats de color magenta,
madeixes embullades dels camins incerts
que no aclareixen on demà puc trobar-te.
Però dins meu em tremola una guspira
d'amor que diu que mai no t'he d'oblidar,
que la flama he de guardar encesa
per si ens veiem en una altra vida.