Larrés és, com t'ho diré,
com m'agradaria que sabessis,una balconada coronada de neu
que s'ajeu per costes i rostolls
i diu adéu als cels despullats.
Encerclat pel desembre, aviat
l'hivern se li adorm a la falda.
Capcineja la llum vespral
i el silenci somort t'embriaga
embadalint un estol d'ombres,
abans que una espurna de sol
deixi anar un sospir i es mori.
Una llenca de terra i el vol
d'una fulla despresa, m'omple
la memòria de tu. Vull veure't
i que em diguis, sota el clos
de les troanes nocturnes,
com ens fascinava el parpelleig
de les estrelles en arribar la nit.
Vull veure't aquí, carona clara,
i que riguis amb mi da la manera
que només tu sabies riure.
Descalç, un amant ja més vell
et guiarà el pas desfent el gebre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada