Blanca solitud

Sol als cims. I neu.

Ai, blanca solitud
de l'immòbil silenci!
Potser m'he perdut
i tu em segueixes,
companya fidel.
Em segueixes a mi,
que he caigut al pou
dels vents glaçats,
braços i ulls plens
de nuesa absoluta.
Estimar aquest cel
es impossible, que
fa mal tant de blau
i el dilatat horitzó
de bellesa infinita.
Sol als cims, i neu,
i el frec d'una mà,
desmai d'un teu gest,
és tot el que m'estimo.