Noia

No sé com et recordo

ni com tu em recordes a mi.
S'enfilava un esclat d'aurora
i tot el món tenia sentit.
Altres coses sí que les sé:
la copa de vi als llavis,
il·lusió escarlata,
amb la teva fresca rialla
quan tornàvem de la neu
(or escític per als meus ulls).
El goig exagerat, límpid,
quan febril te'm giraves
plena d'exagerada joventut.
Feia temps que no t'ho deia.
Feia temps que no parlàvem
del vent, del fred de l'hivern,
dels flocs de neu, confusos,
que volien besar-te el front.
I de la joia transparent
foragitada, com un sospir,
del nostre íntim univers.