Per no dir res

Soc un obscur provincià de la meva ànima.

¿I què, si tinc hores de dubte o em volten
ombres tèrboles quan m'esgarrinxa el fosc?
Em bec les hores mortes amb una palla,
a petits glops, amb mesurada fruïció
com un orat que es beu el seu destí. Sort
de les matinades clares, els dies benèvols
que trobo els carrers que fan el camí distret,
la lluna d'agost i la bardissa excitada pel vent.
És massa gran, el camp, que duu fins la mar.
El cap lluny vagareja, i sento en la distracció
d'una risible aurora -els dies que tu vens-
que potser aprofites aquests moments
per omplir-me d'enyor i vertigen la casa:
el cos d'aquesta pobre bestiola. T'asseus
dintre meu i un deix teu, fort s'hi arrela.
No te'n puc treure i saps que tothora et penso.
Voldria escriure't coses bones i que totes
parlessin de tu, però vaig curt d'enteniment
i el seny que tenia, fa poc que l'he perdut,
tot, per fer-me decent i solitari, a la capta
d'una mirada benèvola o d'alguna carícia,
que tu ja veus que soc fàcil de convèncer.
No em malentenguis, doncs, si et dic
que no desisteixo de ser feliç, tan feliç
com em pots veure als camps suburbials
alguns matins, abans que no surti el sol,
quan anem a córrer i un avió corca el cel
amb un núvol auroral que just s'il·lumina.
Prou et deuré, si vas aprenent el que ara
et voldré dir, i que amb el teu indulgent
permís m'atorgo sense astúcia ni malícia.
Cert que puc ser anacrònic i egoista,
perquè el fútil propòsit d'aquesta llista,
un home fet i entenimentat no te l'escriuria,

sinó que te'l declararia pausadament
tot passejant una tarda llarga pel Pallol.
Compta que no diré mentides de nosaltres,
la meva rima vull que parli sense embuts.
Quan tingui els mots fermats ben curt,
miraré que el mot i que el vers no es pensin
que tenen drets a una vida d'exuberància
lluny de la meva vigilància. Serà el teu tema,
justament, per la voluntat de ser concisos
i eloqüents, rics amb escreix de filigrana
de seda. I com que jo soc reblós i tu tan fina,
li donaré passades de llima fins que el poema
llueixi com l'or de Nefertiti, la reina d'Egipte.
Soc poeta bufanúvols, deixem-ho dit, i deixem
de saludar aquells que es deien vuitcentistes
i que no somniaven cavalcades de reixos
ni alicorns alats ni sarraïns. Roseta, demà
no em fallis, que t'esperaré a les set en punt.
Recordes com la lluna rodava, carona plena,
i s'espantava de caure darrere de la Mola?
Com si res fos tan decisiu que un matí mori,
la poca-solta, i torni a sortir la nit següent.
Rèiem tots dos, i com ella, tallàvem blau
i temps i món. Ens estoràvem d'aquell
melodrama de focs d'artifici que feia l'alba
en fondre's als braços de l'hora incipient
que per llevant encenia el dia. Pura delícia.
Et dic seré que els meus vint anys van ser
als anys seixanta-i-tants, quan tu encara
eres un projecte, i em fa basarda recordar
que una sang tan jove vindria un dia
a inspirar la meva poesia, plena d'utopia
i mancada de realisme, com els hi escau
als qui expliquen contes sense fonament
i els canvien després per fer-s'ho venir bé.
No voldria que un malentès se t'aixequés
des del meu vers. Se t'aixequés a tu, Roseta,
i a set o vuit amics que pacients em llegeixen.
Sé que els altres, de malentesos, en fan tots:
abans de posar-s'hi, els possibles, i després,
quan llegeixen, d'impossibles o vés a saber.
Vint anys més tard potser rodàvem pel món
sense saber res l'un de l'altre, centrifugats
per la passió més propera que ens estrenyia,
o jugant desperts a jocs que ningú ens prohibia.
Ara m'he fet un embolic d'uns quants anys,
que aquestes imatges són d'adolescents,
i als anys vuitanta jo ja no n'era, feliçment.
La confusió me l'entenc perquè sé, i t'ho dic,
que la història que m'agradaria escriure és
la de dos adolescents que es coneixen
quan encara cap d'ells no sap res de la vida,
o molt poqueta cosa més. Les hores joves
i felices que ens nodrien l'instint, quines eren?
Fer veure que estudiàvem teoria dels cossos
i escapar-nos a fumar tabac a la Bassa nova,
la teoria ens la donava una tarda de setembre
quan la llum es rebolcava lenta per damunt
de la nostra pell. No en necessitàvem més.
El sexe abstracte i estès? una ratlla molt fina
que encara no havíem gosat traspassar.
Ara no tot és embadaliment i donem el món
per perdonat quan empenyem la vida sense
defalliment, perquè som intel·ligents en excés
i tenim el fort plaer d'entendre que, justament,
és el passat qui ens dona tema per entendre'ns
i no semblar uns principiants que res han trencat.
D'algun recurs farem les misses. Oh però,
que no t'avorreixi tant d'escriure els llocs
i les coses que voldria amb tu viure. Hi ha
un bon motiu: que no em calgui despullar-me
del tot quan fressegin els matins i l'auriga
solar ens atrapi corrent pels camins de l'alba.
Tancats al ventre de la nit calenta o en el fred
del frisós matí, sabràs que, sobtadament,
se m'ha arrelat un quest de tu del tot veraç.
Roseta, tants versos t'he fet per no dir res,
que, finalment, volent o no, ja t'ho he dit tot.