Flors perennes

En morir, has deixat al teu darrere la gran melangia de l’Etern

en la meva vida.

Has pintat l’horitzó dels meus pensaments amb els colors

de la posta de la teva partença, i has deixat un rastre de llàgrimes

a través de la terra, fins al cel de l’amor.

Ajuntats al teus braços estimats, la vida i la mort s’han unit

en mi en un vincle de noces.

Em sembla veure’t vigilant al balcó amb la teva llàntia encesa,

allà on es troben el començament i la fi de totes les coses.

El meu món se n’anà a través de les portes que tu obrires...

tot alçant fins als meus llavis la copa de la mort per omplir-la

amb la teva pròpia vida.

Amb la teva mort morires a tot el que era fora de mi, i t’esvaïres

de les mil coses del món per tornar a néixer plenament en

el meu dolor.

Aleshores vaig sentir que la meva vida havia assolit la perfecció

i que l’home i la dona havien esdevingut en mi un sol ésser

per sempre.

Rabindranath Tagore (Present d’enamorat)

Aniversari

I després que vas omplir la meva vida amb el teu amor,

no em queda de tu sinó un record trencat,

aquest buit existencial del tot inesborrable.

Comiat

Amor meu. No m'ensenyis el camí. No cal.

Et seguiré pel rastre de les blanques aurores
i t'evocaré, de lluny, amb veu de mar i de vent.
Vindré, quan s'estenguin les branques dels àlbers
per la llum vespral inexplicable de la primavera.
Però no em desperti a l'alba, com feies sempre,
per enyorar-te tantíssim a l'hora del capvespre.
Més junts del que ningú no sabrà mai,
ompliré la meva vida amb el teu silenci
avui que el matí ha clos els seus ulls.

Tota una vida

He omplert tota una vida

compassada amb la teva,
si no t'hagués conegut
encara avui et buscaria.

Tant de temps

Preveient ja l'hivern

mirem els setembres
que hem passat junts:
una cinquantena llarga
de superàvits de blaus,
de matins vincladissos
i de despertars junts.

Isabel, 12-09-1952

Noia

Només uns mots

callats de sobte.
Noia d'un símbol,
noia que vius
en els meus espais
inaprehensibles.
Tu, la que sempre
m'aculls i te m'enduus
a universos llunyans,
a platges verges.
Noia en qui crec.
Noia d'un somni.
Abraça'm, no
simbòlicament,
que l'esma freda
no encén fogueres.
Quin vell saber
voldria perdre
per retrobar-te!
El tomb dels anys,
l'empelt del seny
que va perdent-se,
marquen distàncies
del tot insalvables.
Que cremin!, lleials
al ritu ancestral
de saber encendre
corcats focs nous
(cadires, mànecs,
capçals de llits
d'estius llunyans).

Bufant les cendres,
te'm concedeixes
al cap dels anys
amb el do més alt
que puguis dar-me,
tu, la perenne.

Vora mar

Cadaqués és, com t'ho diria?

una estesa de carrers lluminosos
i un sobtat gust de sal a la boca;
cales tancades on te m'hi adorms
i un fil platejat de lluna inquieta
que es vessa pel pont des Sortell.
Anem lents pels lentíssims dies
de sol i platja, net desfici solar
que crema el darrer sol de l'estiu.
Si ara te'm gires, potser riuràs;
i jo riuré de veure la filigrana lleu
del primer contrallum als teus ulls,
avui que el dia és clar, i transparent
tota mirada que se'ns arrapi al cos
com una heura de passió profusa.
Llisquem endins, fins l'última fruita
interna de carn, jardí clos de cabell
curt on mossego tèbia flor valvada,
vasta increïblement. El món  gira
i soc tornat a néixer, tot jo dins teu.
Em fa vergonya d'ésser tan procaç
quan te'm passeges pel pic dels ulls.
Sabràs guardar-me aquest secret?

Lluna plena d'agost

Tots els llums s'apaguen

dins del fosc de la nit
i ens convoquem a la cita
més i més cauts i lunars.
Tot és a punt. Aviat
l'esperit dúctil del foc
i de la llum tramuntarà
prodigiosament l'horitzó,
tot enllà de la claredat.
En un vol que fa sentit,
anem a perdre'ns
en els replans xafogosos,
imprevistos, de l'estiu.
Ara, veus, és el moment
que la brisa et bufa la cara
i els ulls se't fan més clars.
Quedem-nos aquí, quiets,
i quan la mitjanit s'exhali,
veurem una lluna plena
que anirà gronxant-se
en els espasmes del cor,
amb aquest joc etern
entre onades i roca nua.

A l'Almadrava

A l'estiu vaig a una platja

on hi ha casetes i patins i algun
para-sol de molts colors.
No m'és nosa reüllar les noies
de pell blanca i molt rosses,
orenetes que baixen del nord
inacabablement nues del pit,
peuets que es retenen prudents
de no trepitjar l'escórpora
que s'amaga del darrer sol d'agost.
Al vespre vestiran mitjons i sabates
que les faran més dolces, i alguna
prendrà licors edènics amb glaçons,
amb els ulls blau-ensonyats,
o es rebolcarà sense cap pudor
en la convulsa càlida sorra de la nit.
Xorrat el tresmall, me n'entorno
amb algun llobarro i unes orades;
gust de mar, congrés de tota delícia
que se'n va endins de nosaltres
quan bufa l'oratjol i seiem per sopar.

Un tomb pels Solans

Sortim pel Pont Gran, a la confluència

de dos rius lliurats a l'esperança, i en cap d'ells

no hi veiem un rastre d'aigua que pugui
redimir la set dramàtica de la terra reblosa.
Un rengle de pollancres presenten armes,
drets, amb els peus en els tolls de fang eixut.
El tambor del sol bat lluny i alt, tan vehement,
i un moixó estarrufat s'amaga entre l'herba
hirsuta del marge. La vinya del Pla del Xorrac
compleix aquest deure poètic de no donar-se
per vençuda, tot i que els sarments exultin
de dolor i els pàmpols de coure setinat
donin una ombra minsa al raïm que madura.
Al camí dels Cargols i al del Lluc, els carreus
de les marjades altes, que el bosc ha engolit,
prenen l'alçada, com si diguéssim, d'un gegant
rabassut i tres quintars de pes. No en sabem res,
de l'esforç titànic d'aquells vells rabassaires
obstinats que de les pedres en treien pans.
Tenim un imprecís record injectat al cor
del vast oblit. Tot era descarnada carència.
Als Rogerals ve el més profund: les coves
d'argiles rogenques i penombra gelatinosa,
la projecció de les formes que la paciència
incansable de l'aigua i del vent que no cessa,
ha anat modelant sense pausa ni pressa.
S'obre l'ull clar del migdia, i el Nas d'en

Quiuma ens mira cansat d'ésser indulgent
amb qui s'adreça al Mas dels Rabossins.
El Guixar ens espera, i més enllà el mirador
del Coll dels Solans que ens treurà l'alè,
un balç feréstec que ens isola del món.
Els ocells de la llum ens deixen als ulls
un subtil tremolor d'ingravitat. Cal perdre l'ànima
d'arbust i agafar un sentiment transitori
d'eternitat, amb la por de no saber a temps
si volem ser aire o llum o foc. Tot és possible
quan es respira un horitzó del tot inabastable.
Anem tornant pel camí ral i anem retrobant
les vinyes que riuen de veure'ns, com amagant
el raïm endolcit que aviat serà most i ferment.
Abans d'arribar, encara voregem el Toll de la
Palanca, d'aigua estantissa, impenetrable
a les ombres precipitades rasa avall. Costa
amunt, tot és més persuasiu, prim i translúcid.
Quan siguem a Manhattan, anirem al celler
on calla el temps i els barrils i les botes

ensofrades maduren lentes els aromes forts.
I més que mai, quan vindrà la nit, tastarem
la felicitat de compartir aquell glop de vi
que ens farà saber que tot està bé, que res
ens treurà el delit de gustar els dies que vindran.

Foto by @alèdedrac

Matinada

Anava tombant de matinada

per la terra ploguda, caminant
de presa, tal com es camina
quan algú t'espera, tot i saber
que el temps et sobra i a mi
no m'esperava ningú. Tombava
per les marjades a punta de dia,
no pensant en res, sinó en tu.
Potser nodria passions vanes
que no menen enlloc, ebri
d'enyor o d'un subtil alcohol
que vas donar-me a tastar
al vell temps que anàvem junts,
rosa d'un mite, cessió de la llum
tan oportunament decantada
en un meu racó de certitud.
L'envol va dur-me encara a ser
tres hores lluny, mentre pensava
en no res gairebé, en el frec
de l'aire massa fresc a la cara,
en la incipient claror de l'albada,
i a caminar de pressa, amb passió
sobrevinguda. També en tu.

Lluny

Si t'he de ser franc, fujo

d'escriure cap record teu
ara que et sé lluny d'aquí,

a les terres redemptores

del sol de la mitjanit.
Més franc et diré
que embruto papers
amb tossuda enyorança,
i els ratllo i els llenço
havent cremat els signes
que m'entelen els ulls
d'una humiliada febre.
Veig com s'emparra un cos
pel bolc d'un camí fondo,
buit de seny, ulls inquiets
dins de nits estranyes.
Quan el foc se'm dispersi,
voldré tornar a escriure
mots de dura absència
que diguin quant t'enyoro.

Pluja

Ara que l'aire és prim i net

i fa olor de roba estesa,
una màgia vol enlluernar-te
amb parterres color cirera
i un dòcil gust de terra
ploguda de fa un instant.
Un pensament exultant
em ve del moment aquest:
te'm gires i vull saber, amor,
quin és el gust del teu bes.

Eixida

No t'esveris si veus a fora

uns garrofers dramàtics
menjats pel rovell del temps.
¿Qui no l'haurà invocat,
una sortida digna dels túnels
que no menen enlloc?
Et van parlar de finestrals
oberts a la llum tremolosa
del matí acabat de néixer,
no d'esvorancs i pendissos
abocats a la febre de l'estiu.

Vol d'estrelles

Escodrinyar la fondària

també deu voler dir això:
trobar dins nostre un racó
de certitud, algun sentit ferm
que ens tregui el desassossec
i ens digui que el món gira,
més enllà de la crosta de pols
o d'un vol d'estrelles. Fluència
de dies i nits que se succeeixen.

Furtiu

Ens asseurem aquí, tot el dia,

i prendrem un gelat de molts pisos
sense mirar si algú ens mira.
Cap al tard, s'escamparà, furtiva,
una llum de color groc humil
sobre el pont que travessa la nit,

missatgera pura d'aquest dia
que s'exhalen aires tebis d'or.

Indrets

I aquells indrets que sé

que me'n puc recordar,
¿me n'he de recordar
ara que no hi tornarem?
Tossuda enyorança
de les imatges d'ahir,
sortint del seu embull
cap al sol enlluernador.
I tanta, mira, passió
per on ens hem perdut,
il·lusió que tallava profusa
blau i temps i món.
¿Què hem de fer sinó creure
que ens ha estat prou?
I tanmateix, que sí, que tot
omplia la feliç ventura
de tenir-nos davant dels ulls.

El vol de l'oreneta

Obra del sol instant, aquest fugaç

quiliedre diamantí: la llum
sobre el teu cap llarg de cabells,

i la pell mig de sol, mig de lluna.

Un lloc, una talaia vastíssima

que ens estimem de sempre.
Replans xafogosos dels migdies
i lluentors de sal als capvespres.
El teu cos ha pujat fins aquí
per sendes que s'enfilen a l'aurora.
Vull que em duguis avall. En un vol
ple de prodigioses tardes d'agost,
vull que m'ensenyis els indrets
que tens a la memòria, i em contis
com has anat naixent a la bellesa
dels somnis edènics. Desfici
de mans embullades pels recers
inaccessibles de la teva natura.
Mena'm als gorgs cristal·lins on
vas aprendre a nedar, a les balmes
que s'irisen de febre d'unes aigües
on tu t'has capbussat. Cerquem
la màgia de quan aprenies a volar,
corpuscles d'instint teu per mantenir
les ales esteses al vent i a la llum
que mai no podrà abastar la teva
closa i total natura femenina.

Agostejar

Es va allargant la processó

de dies que l'estiu ha deixatat
i jo me'ls bec amb un bri de palla.
Febril, començo a marejar-me
doblat el cap lluent de suada,
quan un ocell de crit més ronc
s'exalta i reverbera un nou vigor
d'escates d'àrida llum groga.
Vaig a favor de la fred, doncs,
ja que la canícula que agosteja
el raïm i el most no fermentat
no m'ha convençut mai. Ajusta
més fosques les cortines, i cull
del gerro la flor que es marceix,
frustat l'anhel d'ésser flor gerda.
El món pren forma d'absència,
i enfora, bat el tambor del sol
quan s'exhala l'aire groc llimona.
Foc únic que mostra un garbuix
de fullatges rere la feixa ampla,
l'ardor que va cremant els dies
i que ens dona un goig l'efímer.
El vespre no ens dirà res d'avui,
ja no tenim cap traça de memòria

que pugui obrir el record d'una vida.

Fum

Cruix la tarda. El trenc, el temps...

Traspuen sorollets que s'ennueguen.
Tota la casa malfrisa. Corprèn
i esgarrifa la cisterna del silenci.
L'oblit mossega fins al moll de l'os
mentre se'ns va corcant, silent,
la porta que volem clausurada.
Som joves i insensats. Som joves
i anem de fred en fred per la vida
en un vol vacil·lant i d'abandó;
i torna, veus, aquell mal moment
que ens fa callar, perduda l'esma.
No sentim cap pietat pels silencis
passats, i tenim pors dels altres
que ens distreuen de les nostres.
Serà just això que ja sabíem
i se'ns va gravar com un símbol:
El fum aguanta les cases.