dimecres, 9 de gener de 2008

B & N 41


Les parets eren d’una tristesa immensa,
i el finestram orfe de qualsevol porticó.
Oberta als quatre vents, encara guardava
la calç ensutzeïda restes de blau ceruli
d’altres temps millors. La noia que venia
a refregar-se en una màrfega pollosa
arrambada a un racó, no mentia a ningú.
Mitges vaporoses, minifaldilla xarolada
de tafilet i un minsa brusa camisera,
només sostenien greixos i trets virils.
El Víctor era peculiar, una equívoca
escultura barroca dins un cos colrat
de treballar a sol i serena. Rudimentari
com el seus clients, sempre trobava
a qui no li feia nosa el fàstic que es paga
per l’amor més baix. Ell sempre va voler
que el cridessin Victòria, però ja ningú
no se’n recorda després que una dosi
adulterada li va fer el penúltim favor.
Victòria: Les parets ho proclamaven,
fins que una maquinació les va fer callar.
I continua sent trist que s’esquerdin
tantes veus dins d’aquest bassiot llefiscós.