diumenge, 27 de gener de 2008

B & N 59


Vaig passejant, i no sé on em porto.
Voldria no haver de fugir per aquesta porta
que no duu enlloc. Millor em miro les imatges,
el paisatge que encara recordo de quan
al meu temps no li havien fet una cara nova,
ossos tentinejant entre els alts rostolls
que s’aferren tossuts a l’era hirsuta. No trobo
aquelles noies pageses que plegaven garrofes
o corrien juntes al rentador amb ulls de milà febril
i riures de llima, quan se’ns començaven a inflamar
passions ennuegades. Ara les soques jeuen al sol
de panxa enlaire, corpentes rosegades pel vent,
i les portes no tapen cap lletjor. No passaré
pels indrets que em sabia, les finestres de por
des d’on he vist créixer arrels que se m’han fet anys.
Res d’estrany. El mas, de petit, era un univers sencer,
i el terme els confins de tot el que podíem conèixer.
Va ser en créixer, que li vam girar l’esquena, i del teulat
se n’apoderà una insistent gotera que l’afeblí
fins aterrar-lo, amb una fetor de mort a l’embigat
que es convertia en rudes creus emblemàtiques
clavades al cor d’olors antigues. Em dol recordar-ho,
i sentir com s’escruixen cargolins sota els meus peus,
ara que vaig passejant i no sé on em porto.