He d’avesar-me al sutge de la teia asclada,
sense ni un plany; a la teva ombra caduca
que s’inclina del costat de la mort, vell
i abatut per flames de coure; als perfumats
bolets que et creixeran al tou de la molsa;
al batec somort que ausculta un rellotge
sense busques i sense xifres; a l’intensíssim
gust de les móres que se’t faran per sobre;
al roig morat dels crepuscles que van a l’encalç
de futures primaveres i que ja no podràs veure.
Sents udols? És la nit que s’acosta i va fent-se
espessa. Ara tinc por d’extraviar-me. I és
que tinc d’avesar-me a tantes coses...
