dimarts, 17 de febrer de 2009

B & N 222



He d’avesar-me al sutge de la teia asclada,

sense ni un plany; a la teva ombra caduca

que s’inclina del costat de la mort, vell

i abatut per flames de coure; als perfumats

bolets que et creixeran al tou de la molsa;

al batec somort que ausculta un rellotge

sense busques i sense xifres; a l’intensíssim

gust de les móres que se’t faran per sobre;

al roig morat dels crepuscles que van a l’encalç

de futures primaveres i que ja no podràs veure.

Sents udols? És la nit que s’acosta i va fent-se

espessa. Ara tinc por d’extraviar-me. I és

que tinc d’avesar-me a tantes coses...