Xiprers aturonats, marges d’avellaners,
llum amb llum per damunt l’ona del verd.
A l’ombrosa solitud de l’ermita
hi va néixer i s’hi va fer vell l’avi Quim;
sagrats carreus ja respiraven centúries.
D’una manera senzilla, en dies de sojorn,
Mir hi trobà l’alta expressió cromàtica,
pinzells en mà creava l’efímer instant.
Quiets, uns infants asseguts poc després
de tombar el segle (un que reconec,
quaranta anys més tard fou el meu pare).
Tot amb tot, només en fa noranta-nou.
