I després el buit...
I el silenci espantable,
sense piuladissa a les branques.
I els ferros recargolats
recoberts d’estalzim,
quan la tarda s’acaba
com la tinta del tinter.
I per damunt una creu, sotal el cel,
que diu que no esperin primaveres,
les vies mortes de febrer.
