Vaig sortir de casa una matinada sabent on anava, però sense saber al final què em trobaria. Era el dia vint-i-set d’abril passat. Vaig arribar a Sant Jaume de Compostel·la el 20 de maig, a les sis de la tarda, quan totes les campanes de la catedral, voleiant alhora, cridaven els peregrins. Et vaig trucar només arribar. Llavors, el cel es va ennuvolar i vaig entrar amb aparent serenor a complir els preceptes que les normes diuen que s’han de seguir. Jo ja tenia bastant assumit que el meu Camí s’havia acabat unes hores abans, a Monte do Gozo, Allà ho havia pressentit. Vaig intuir que el goig trigaria d’arribar, que el meu camí no s’havia acabat i em quedava la part més difícil, que era ni més ni menys que retrobar-te.
Vaig sortir de casa molt carregat. A l’arribada portava 1.090 quilòmetres a sobre les meves cames i, quina paradoxa, la motxilla immensament buida. Durant vint-i-quatre dies havia patit totes les inclemències possibles: vents huracanats, fred, pluja, fang, neu, defalliments... Vaig morir literalment al camí, i en arribar encara vivia. Digue’m optimista empedreït, il·lús o el que vulguis, però les ganes de seguir endavant amb tota la il·lusió encara les sento intactes.
El que vaig fer després va ser buscar un bon hotel, el millor que vaig trobar. Dos dies abans, a Palas do Rey, havia hagut de dormir a la intempèrie. No vaig aconseguir cap mena d’allotjament quan eren les nou del vespre, després d’haver caminat aquell dia seixanta-tres quilòmetres, des de les cinc de la matinada, havent sortit del monestir de Samos. L’endemà coixejava dolorosament per culpa d’una tendinitis a la cama dreta, sabent que només em faltaven dues etapes per arribar, i tan sols vuitanta quilòmetres per davant. Aquell contratemps no em va aturar: dos dies caminant a peu coix i patint l’inimaginable, fins arribar a Santiago, el terme del meu Camí.
Crec que em mereixia aquell hotel, luxós i confortable (les habitacions tenen totes noms de reis i emperadors; la meva era 
4 comentaris:
Bon dia Tretzevents . M'he apuntat l'hotel. M'ha semblat preciós i gens car per les prestacions i el lloc que està, al cor de la ciutat. Una habitació d'aquest tipus ja té aquest preu en categories inferiors.
Fa alguns dies que el llegeixo i veig que el cap li bull per dir. Té molta vitalitat.
Jo li dic a una amiga que hauríem de fer algunes etapes del camí, nosaltres estem fen des de fa un llarg temps un camí interior, un camí que es fa assegut; ella ha passat la porta sense barrera aquest estiu, però jo encara no.
Bé no m'embolico més.
Salutacions als seus peus.
Bon dia, Llum.
En primer lloc m'ha sorprés el to cerimoniós que empres quan et dirigeixes a mi: als seus, el llegeixo... La veritat, no hi estic acostumat. Crec que sóc una persona senzilla i propera, els que em coneixen millor t'ho poden corraborar.
Per altra banda, som molts els que fem aquest camí interior. I t'he de dir que és un camí difícil i que no s'acaba mai. El Camí de Sant Jaume canvia a moltes persones que els fan en profunditat, com el vaig fer jo, però al final t'adones d'això, que el camí no s'acaba. Mentre tenim vida estem creixent com a persones. Si volem, esclar.
Que tinguis el millor dels dies.
Una abraçada.
ramon! quina sort! ni una butllofa, ni una nafra! i òndia! una nit a la intempèria?!?! això sí q és viure el camí!!
felicitats pel renexament!
i quin plaer tan exquisit... compartir :)
Sí, su*, compartir és un dels meus verbs preferits, juntament amb estimar, donar, comprendre...
Petons.
Publica un comentari a l'entrada