diumenge, 15 d’agost de 2010

Des del Puig d'en Cama


Em llevo a les cinc de la matinada. Preparo les quatre coses que he de prendre: l’entrepà i una mica d’aigua, les ulleres de sol, el mòbil, les claus de casa... Ho poso tot dins d’una motxilla petita, una raid de deu litres ultralleugera, d’aquelles que fan servir els corredors per les curses de muntanya. És de nit i sento l’aire com xiula. Prenc també el paravent fi, després de les tempestes dels darrers dies ha refrescat força.


Surto de casa a més vint i enfilo passeig amunt. A dos quarts de sis passo pel passeig Mata, davant de l’estació dels trens. Aquí és on es concentra tota la gresca noctàmbula de Reus i voltants (La fàbrica, Salem’s, Suau...). El passeig és molt ampli i els divendres i dissabtes a la nit hi ha màniga ampla perquè tots puguin aparcar els cotxes allà on els roti. No podria ser d’altra manera: una gernació de joves i no tan joves esperen que es faci de dia per tornar a casa i dormir la borratxera. A l’hora que passo jo encara estan encauats, acabant-se els darrers gintònics, el vodka amb cola, la maria o el que sigui.
Quan sóc al Picarany en prou feines despunten les primeres albors del dia. Canta un gall i al lluny borden els gossos. En aquest indret hi va viure de jove en Gabriel Ferrater, i després va escriure versos coms aquests: Aleshores, quan jèiem abraçats davant la finestra oberta al pendís d’oliveres (dues llavors nues dins d’un fruit que l’estiu ha badat violent, i que s’omple d’aire) no teníem records. Érem el record que tenim ara.  
Faig via, no vull que el sol m’avanci i arribi a dalt abans que jo. Pujo recte cap al Puig d’en Cama, un con ben dibuixat que es retalla davant d’una dubtosa llum que no s’acaba de decidir. Dalt del pic hi ha un punt geodèsic i una torre de guaita per vigilar, a l’estiu, els possibles incendis forestals. Hi arribo a les set en punt (9 km).
El dia s’està aixecant bastant rúfol; una cella de núvols empesos pel vent de la nit s’ajau damunt el mar i tapa l’horitzó. Però tinc sort. A l’hora justa, el sol troba una escletxa entre els núvols i treu el nas perquè pugui fer-li la foto. Després torna a amagar-se per entremig la nuvolada.    
Segueixo carenejant un parell de quilòmetres més fins a l’ermita de Sant Pere de La Selva del Camp, ja en suau baixada. Allí m’aturo per esmorzar, són dos quarts de vuit del matí. M’hi estic només un quart d’hora; el dia i jo, avui no estem del tot fins. Trobo que fa un dia trist. Baixo cap a La Selva i torno cap a casa pel Camí vell. Quan arribi a Reus seran les deu en punt i hauré caminat vint-i-un quilòmetres.
Una mitja hora abans d’arribar faig una petita marrada i passo per davant del mas on vaig néixer, i on vaig viure fins que tenia dotze anys. Crec que des que va marxar la meva família, fa uns quaranta-vuit anys, que no hi ha viscut ningú més de forma permanent. La terra la veig ben conreada, però el mas està fet una ruïna, decrèpit i mig ensorrat. Fa pena. Ja gairebé no em queden ni els records.    
Torno cap a casa. Deuen ser les recances particulars meves que fan que avui sigui un dia trist, ple d’enyors impaïbles. Te’n recordes de les vegades que tu i jo hem pujat al Puig d’en Cama? Llavors, també érem el record que tenim ara, com va dir el nostre poeta. Tempus fugit.  

2 comentaris:

Té la mà Maria - Reus ha dit...

una excursió que tinc pendent de fer, molt ben explicada, gràcies

Ramon Aladern ha dit...

Doncs vinga! no siguis mandrós que des de Reus són quatre passes. Cara amunt, clar...
Salut!