diumenge, 15 d’agost de 2010

Roses d'agost



S’acaben les roses d’agost confoses per la claror de la lluna i la música nostàlgica d’un cec que camina a les palpentes. Entre dos llostres es marceixen enganyades pels ardits del desamor que les va fer perdre el seny. ¿Tornaran l’any vinent a florir amb el mateix desig, al rompent de l’alba de la primavera?


4 comentaris:

Arare ha dit...

Tornaran, tornaran! com aquelles fosques orenetes becquerianes!

Ramon Aladern ha dit...

Tornaran, tornaran... Si no, quin sentit tindria l'esperança?

isnel ha dit...

Jo també penso que tornaran. Malgrat tot, sempre tornen, al voltant de Sant Jordi, i després duren fins ben entrada la tardor. Què faríem, si no? On aniríem a esperar els desitjos, si ara ja no hi ha ni estels fugissers al cel d'agost?
;)

Ramon Aladern ha dit...

Sí, d'una manera o altra sempre esperem que neixin flors, dins nostre (és una metàfora, ja ho sé, però a mi ara em va bé ;)