S’acaben les roses d’agost confoses per la claror de la lluna i la música nostàlgica d’un cec que camina a les palpentes. Entre dos llostres es marceixen enganyades pels ardits del desamor que les va fer perdre el seny. ¿Tornaran l’any vinent a florir amb el mateix desig, al rompent de l’alba de la primavera?
4 comentaris:
Tornaran, tornaran! com aquelles fosques orenetes becquerianes!
Tornaran, tornaran... Si no, quin sentit tindria l'esperança?
Jo també penso que tornaran. Malgrat tot, sempre tornen, al voltant de Sant Jordi, i després duren fins ben entrada la tardor. Què faríem, si no? On aniríem a esperar els desitjos, si ara ja no hi ha ni estels fugissers al cel d'agost?
;)
Sí, d'una manera o altra sempre esperem que neixin flors, dins nostre (és una metàfora, ja ho sé, però a mi ara em va bé ;)
Publica un comentari a l'entrada