Restaré quiet davant de l’encanteri
per no infringir les lleis que diuen
que els guanys són el balanç del passat.
M’allunyo dels embruixos d’aquests ulls
i esvento les recances en un riu atordit.
Quin mirall esquinçat em separa de tu?
Sols tinc ja les engrunes de pa mullat
que escampo sota les voltes de l’ahir.
4 comentaris:
Em sona a nostàlgia. Però potser m'equivoco.
Una abraçada.
Em coneixes molt bé, Isnel. Però com diu la dita, no hi ha cap mal que duri cent anys ;)
l'ahir?...
M., un amic meu, l'altra dia al Fèisbuk deia més o menys: "Amb això de "donar poders" a un advocat creia q em deixarien triar quins poders (invisibilitat, parar el temps, kemeames) però es veu que no".
Ja m'agradaria a mi poder canviar aquesta paraula, però es veu que no tinc poders. ;)
Publica un comentari a l'entrada