dissabte, 21 d’agost de 2010

Vivències màgiques del Camí dels Estels


Dinovena jornada. Astorga - Molinaseca

Aquest relat que poso avui només és un fragment d’una de les vint-i-quatre etapes que vaig anar escrivint al meu diari mentre feia el Camí dels Estels. Era el 15 de maig a la sortida d’Astorga. Aquell dia vaig caminar quaranta-vuit quilòmetres entre la capital de La Maragateria i Molinaseca, ja a la comarca de El Bierzo. Va ser una jornada on vaig tenir tothora omnipresents els Montes de León, completament nevats.

A les nou estic a Murias  de Rechivaldo, la primera població d’avui. Paro aquí a essmorzar perquè sento curiositat per una propaganda que ja he vist a l’entrada del poble. Diversos cartells anunciaven un lloc de restauració per als peregrins que es diu El Llar. A més, en un dels quatre idiomes que està escrit he llegit: “menjars cassolans”, amb falta d’ortografia inclosa. Estic intrigat.
El bar és nou i agradable, no massa gran, però al carrer també hi tenen cadires i taules per poder menjar sota la mica d’escalfor d’un sol tímid que just ha començat a enlairar-se.
Hi trobo una mestressa de mitjana edat, molt activa i atenta al que li demanen els clients, ja que han parat bastants peregrins quan ho he fet jo. M’agradaria parlar amb ella però ara mateix no vull molestar-la. Li demano truita d’espinacs, que té allà a sobre el taulell i es veu apetitosa, i també una torrada. Em serveix la truita amb una bona llesca de pa torrat i sucat amb tomàquet. Pa amb tomàquet! ja ni recordo quan va ser l’últim cop que en vaig tastar des que vaig sortir de casa. Aquest fet insòlit encara em deixa més encuriosit.
Quan la feina minva i pago, puc parlar amb ella. La conversa la tenim en català. Em diu que és lleonesa, però que ha viscut trenta anys a Girona, concretament a Capmany. Li dic que jo vinc de Reus, i coneix la meva ciutat. Té un germà que viu a Tarragona.
M’aclareix allò que em té intrigat del nom de l’establiment “El Llar”, que també és la nostra llar, la casa. Allà es diu d’aquesta manera, i afegeix que aquest nom s’usa en moltes altres contrades, ja que és d’origen celta.
Li agraeixo el detall del pa amb tomàquet. Feia setmanes que havia desaparegut de la meva dieta i avui m’ha fet sentir com si estigués a casa, a el llar. És una dona molt afectuosa. Quan ens acomiadem també em fa una abraçada. Gràcies, amiga catalana-lleonesa! El Camí té aquestes sorpreses i la seva màgia. També l’abraçada que em van donar ahir em va ajudar a arribar fins a Astorga, malgrat les meves escasses forces.

A El Ganso es poden veure les conegudes Casas Teitadas, amb la coberta de palla i que fins al segle XVIII eren habituals en aquesta zona. A la sortida trobo una bonica església i sec una estona en un dels dos bancs de pedra que hi ha al costat de la porta. Descanso, i mentrestant pren notes.
Un home gran del poble em pregunta si em sembla que avui fa fred. Jo li dic que bastant, i ell em contesta que a l’hivern aquí estaven a 15 graus sota zero. Clar, ara mateix veig els Montes de León tots nevats a la distància d’un cop de pedra.
S’aturen tres ciclistes, dos nois i una noia, i sento que parlen en català. M’expliquen que comencen el Camí avui i han sortit d’Astorga. S’esveren d’incredulitat quan els dic els quilòmetres que camino jo cada dia; no en pensen fer gaires més ells, tot i anar en bicicleta. Són joves.

Abans de Rabanal del Camino es passa pel costat de l’imponent Roble del Peregrino, un arbre més que centenari a l’ombra del qual han descansat milers de caminants. Però a mi el que em crida l’atenció és que en un filat a la vora del camí (ja en vaig veure un altre d’igual, o més extens encara, a la sortida de Logroño) hi pengen tot de creus fetes amb palets i branquetes seques dels arbres. Se’n podrien comptar a milers, calculo. Aquestes coses a mi no em causen gaire bona impressió. No per ser un signe religiós, que aquí no hi entro i no opino, sinó per la sensació fúnebre que el conjunt em transmet. Em passa igual que amb els exvots que et trobes en algunes ermites, que no els suporto.

A Rabanal descanso i menjo una mica. Aquesta tranquil·la població maragata disposa de tres refugis, i molts dels que caminen menys hores que jo al dia acaben en aquest lloc la jornada.  D’aquí fins que no hagi passat la Cruz do Ferro, i encara falta un bon tros, serà tot pujada. A dalt el port es canvia de comarca i descobriré que també es canvia de clima. De moment, el camí, que evita sempre la carretera i en alguns trams és bastant rost, s’ha convertit en un sender que en alguns trams és un rierol d’aigua. Per tot arreu trobo surgències i aigua que corre. Aquest indret deu estar cobert de neu tots els mesos del fred.
Abans del port hi ha una última població que, tot plegat, no són més que una dotzena de cases. Es tracta de Foncebadón, un lloc abandonat fins fa pocs anys i que ha reviscut des que s’han rehabilitat algunes vivendes. Dues d’elles, no massa grans, fan les funcions de refugi. Els que no s’han parat abans a Rabanal del Camino, es paren ara i acaben l’etapa en aquest petit poble.

Només arribar trobo un lloc per dinar, i aquest local sorprenent es diu La Taberna de Gaia. Quan hi entres et fa la sensació d’haver entrat dins la Història. La benvinguda a la seva pàgina web comença amb aquestes paraules: Hace cinco años emprendimos una Aventura Especial. En un lugar mágico, donde habitaron los Dioses, en la falda del Monte Irago y muy cerca de la Cruz de Hierro, se encuentra el pueblo de Foncebadón, quizás el paisatge más emblemático del Camino de Santiago. Un día, sobre las ruinas de la Historia, decidimos crear un pequeño, y a la vez, immenso proyecto. Un rincón que os transportara a otro tiempo y a otros valores, donde los momentos lúdicos se conviertieran en momentos únicos, irrepetibles.
I aquí estic jo ara, en un espai de pedra vella i fusta antiga; amb personatges intemporals i sons de sempre; amb taules llargues que demanen compartir; amb olors i sabors que et transporten a la infància, a la cuina de les àvies; amb llums gairebé adormides que conviden a la intimitat...

El local està força ple, i quan pregunto per dinar em diu una noia, o potser una fada, que va a consultar-ho a l’hostaler de barbes blanques, el dispensador dels favors divins.
En una taula gran encara hi ha lloc, em diu, i si vull puc dinar en aquesta que seuen dues noies joves que ja han començat. A mi m’està més que bé, si a elles no els importa. M’assec i demano el mateix que mengen les noies, un plat que m’ha entrat pels ulls. Em serveixen un plateràs amb una gran coca de pa i un “churrasco” a sobre que gairebé no hi cap, acompanyat amb pebrot vermell, xoriç i patates confitades. Per si no en tinc prou, de primer m’atreveixo a demanar una sopa de peix (de truita de riu, evidentment), a veure què tal la trobo. Quin tip, renoi!, al final no m’ho podré acabar tot i hauré quedat malament.
Són molt simpàtiques, aquestes xicotes, i de seguida estem xerrant de tot. Són l’Anna i la Susanna, i m’expliquen que elles dues vénen de Murcia i que van començar a caminar a Roncesvalles. Déu n’hi do. Mentre mengem, parlem d’anècdotes i experiències, per trancar el gel, però finalment acabem confessant-nos coses més íntimes i personals. Parlem dels nostres respectius Camins i del que aquests en han aportat fins avui. Els explico, amb tota mena de detalls, l’experiència tan forta que vaig viure ahir quan vaig trobar el David. Elles no van tenir aquest regal, ja que van triar la ruta més curta que segueix per la vora de la carretera. La tria, un altre cop, ens mena.
Les dues les veig molt boniques i eixerides. A l’Anna, especialment, li trobo un encant especial. Té una mirada serena i profunda que li dóna l’expressió de vessar una gran pau interior. M’hi fixo tot fent-me el distret. Ella es reclou en els seus pensaments i també pren notes, en una llibreta petita semblant a la meva. Les teves vivències?, li dic. Sí, em fa. Igual que jo, ens confessem mútuament.
Quan estic menjant les postres m’adono que, dissimuladament i discreta, em fa fotos amb la seva càmera digital. Deu voler tenir algun record de mi i espero que sigui bo, igual que jo el tindré d’elles dues.
La seva etapa d’avui s’acaba en aquest petit lloc de muntanya. En acomiadar-nos ens fem una sentida i profunda abraçada. M’agradaria transmetre-les-hi tota la calidesa que vaig rebre jo ahir en una altra abraçada que em van regalar.

Començo a caminar, o millor dit, començo a pujar cap a la Cruz de Ferro, una fita mítica del Camí de Sant Jaume per on es traspassa de comarca resseguint les mateixes esquenes dels Montes de León.
“Desde la Taberna de Gaia, en la parte sur, se alza majestuoso, eterno, el rey de los montes maragatos: el Teleno. Allí donde nacen las tormentas, donde vive el diós del Trueno de los pueblos Astures. Esa montaña de luz cambiante, de sueños con promesa gris y manto blanco. Centinela permanente de anhelos humanos, de maraña histórica, de quimeras olvidadas”.
Això no ho dic jo, sinó que parla el senyor Gaia, que segurament ja no veuré més. Com també ja s’han quedat enrere, i tampoc no veuré mai més, les dues boniques noies murcianes. Han estat com dos estels fugaços que s’han creuat en la meva vida.



4 comentaris:

dolors t.c. ha dit...

Sempre m'han agradat les cròniques dels viatges, jo també en faig de les meves sortides. Aquest estiu em plau especialment poder llegir les teves i gosaria demanar-te que continuis, el teu camí dels estels em descobreix i m'apropa a tot un món que voldria viure i conèixer però que ara mateix no puc.
Una abraçada, Ramon!

Ramon Aladern ha dit...

Dolors, m'estic plantejant publicar aquí tot el que vaig escriure aquells dies a rajaploma. Si dubto, no és per l'extensió dels escrits, que déu ni do, sinó perquè ja pots comprendre que, a banda d'anectotes i relats de l'itinerari, el text està farcit de vivències meves molt fondes. El Camí fet en profunditat és com una catarsi, i per mi va ser una metamorfosi personal. A més a més, també inclou altres sentiments que no em pertanyen, i hauria de mutilar el text.

Arare ha dit...

Nosaltres vam deixar dues pedretes, a la creu, les portàvem des de Blanes, especialment per deixar-les allà. Segur que les vas veure! :D

Ramon Aladern ha dit...

Com no les havia de veure, Montse, si jo ja sabia que aquelles eren les teves!
;)