Camí de Sant Jaume. Cinquena jornada: Candasnos - Fuentes de Ebro

Cinquena jornada. 1 de maig. Candasnos – Fuentes de Ebro

Surto de la pensió El Pilar a les sis en punt, encara de nit. Trenco per la carretera de Casp que tinc davant mateix de la pensió. He d’agafar la Cañada Real i anar paral·lel a la N-II. Quan trobo la pista, de nit, no m’hi veig gens ni mica. Encenc el frontal i allà mateix hi ha les sagetes grogues que m’indiquen la bona direcció. A partir d’ara deixaré els senyals del GR i aniré seguint les marques pròpies del Camí de Sant Jaume.

Li costa fer-se de dia; el cel està ben tapat. Ahir a la nit, quan ja estava a punt d’adormir-me, vaig sentir tronar i després les gotes de pluja com queien al teulat i damunt els arbres. No vaig poder segellar a la parròquia. Vaig sortir cap al tard a fer un vol i vaig preguntar pel capellà. Em van dir que “el párraco lleva varios pueblos i vive en Peñalba”. El noi de la pensió se m’havia ofert per segellar, només veure’m arribar, i no vaig voler fer-li un lleig anant-me’n a l’ajuntament, que a la tarda era obert.

Al poc de sortir ve un cotxe de cara per la pista que segueixo. Quan passa alço el braç en senyal de salutació, i, com que estic enlluernat pels fars, no arribo a saber si he estat correspost. Tinc confiança en que sí. Aquesta serà la lliçó que avui rebré del Camí: CONFIANÇA. Confiança en que no plourà. Confiança en que la jornada em serà propícia, que no erraré el camí. Confiança també en tot el que he deixat enrere. Confiança, sobretot, en tu, que m’esperaràs... (≠)

El camí planeja sempre per la banda sud de la N-II. Encara no s’ha fet de dia i els conills també han abandonat els seus caus. Davant meu salten d’una banda a l’altra cercant refugi entre els matolls. N’hi ha molts. Més endavant, i només en un centenar de metres, trobo una estesa de caragols que van al seu pas aprofitant que el terra està ben regat per la pluja de la nit. Si hagués estat el cas, n’hagués plegat un cistell replè en un obrir i tancar d’ulls. Però deixem-los estar, pobres cargolins, que ells facin el seu camí que jo faré el meu.

Als sembrats hi veig instal·lats aspersors per regar. L’arribada de les aigües del Canal de Monegros a les terres de la població ha transformat els antics conreus de secà. Arribo a una font d’aigua i arbres que fan ombra a la vora de la carretera, lloc idoni per descansar uns minuts. Al costat de la font una inscripció en una pedra recorda que aquestes foren les primeres aigües del Gállego que van arribar als Monegros.

Després, el camí s’apregona entre la carretera i una insòlita pineda que remunta un coster. Trobo una surgència d’aigua natural que brolla a la vora del camí i peülles de porc senglar marcades al fang. Tot seguit, baixo a la depressió de Valcabrero a la recerca del Barranco de la Valcuerna, seguint les aigües del qual accediré a Peñalba. La vall és ampla, està totalment conreada i també hi veig alguna granja. Els camps, vestits de verd brillant, exhibeixen impúdics la seva tendra exuberància. Per entrar a la població passo per sota d’un gran pont de la N-II. El barranc el tinc a l’esquerra i hi baixa un bon cabal d’aigua. També ho trobo insòlit i impropi dels eixuts Monegros. Un altre estereotip que avui se’m desmunta.

Només a primer cop d’ull, Peñalba, si no més gran, sí fa la impressió de ser una població més moderna, endreçada i diversa que no pas Candasnos. Aquell bon rector ja sap el que es fa, vivint aquí.

Toquen les vuit quan m’assec un moment, just entrar al poble. De nou les campanes. Què voldran dir-me? Potser que passen les hores i encara no he trobat el meu Camí.

Veig les dues referències de la guia, l’ermita de Santa Quiteria i el bar a l’altra banda de la nacional. Se’m para un cotxe al costat i el conductor abaixa el vidre de la porta. Em pregunta directament si faig el Camino de Santiago. Parlem una mica. Em diu que he d’anar una estona per la carretera de Casp. Li’n dono les gràcies tot i que ja veig els senyals. Quan continuo penso en la manera com m’ha abordat; semblava molt interessat. El seu aspecte era bondadós –de nou jutjo- i la veu melodiosa, com de predicador. Em ve el pensament de que potser no fos el mossèn del poble, aquell que no vaig trobar ahir. Ara ja no importa. Tot això són vanes cabòries del meu caminar.

Però la trobada m’ha servit per posar en relleu el segon pensament d’avui per al Camí: la Bondat i l’Amor. No acostumem avui dia a parlar d’aquests dos conceptes tan íntimament lligats. Tenim tantes coses entre mans que l’imprescindible no ens deixa veure l’essencial. No em considero vanitós, però crec que sóc una persona essencialment bondadosa i que també tinc amor per donar. I també m’obro a rebre’n. L’amor és un corrent de dues direccions. Si l’amor no té reprocitat, un flux d’anada i tornada, pot convertir-se simplement en un egoisme, en la subjugació de l’altre.

Deixo la carretera de Casp i trenco a la dreta per seguir una pista. Em queden deu quilòmetres de camí rectilini fins arribar a Bujaraloz. Ara, igual que en la jornada d’ahir, sembla que a estones la grisor s’esquinça i un sol tímid vol fer acte de presència. S’obre i es tanca alternativament. Aquest joc del fet i amagar durarà tot el matí i bona part de la tarda. La pista per on camino és ampla, plana i recta, en molt bon estat de conservació. A bada i banda, camps immensos plantats de blat de moro, esquitxats amb algun bocí de terra sembrat d’altres cereals. Tot de regadiu. Els espigats aspersors es poden comptar per milers; els metres de canonada que els subministren l’aigua deuen ser incomptables. És l’aigua del Gállego. Aquella aigua que l’home que vaig trobar ahir estava esperant, considerava que en tenia dret i la volia, tot i no saber-me explicar d’on provenia. Una aigua que aquí dóna vida i en altres llocs els embassaments l’ofega. Saber compartir i repartir equànimement, vet aquí el dilema.

El paisatge no canvia, la plana sembla inacabable i l’horitzó impossible de veure. Faig una parada per beure aigua, reposar un moment i posar-me crema protectora a la cara. A estones surt un raig de sol i he de prendre precaucions per no cremar-me.

Camino ràpid i sembla que avanci poc. Paradoxes de la immensitat. Hores de caminar, quilòmetres devorats l’un rere l’altre i monotonia aclaparadora donen moltes estones de reflexió i examen interior, de deixar que aflorin alegries i pors acumulades durant anys. Mentre passo els Monegros també passa per davant meu la meva vida... (≠)

Creuo la carretera nacional i entro a la població. La vila de Bujaraloz és considerada la capital dels Monegros Zaragozanos. Als afores del poble es podien observar fàcilment fins fa uns anys les restes del Camino de los Fierros, nom que rebia l’antiga Via Augusta Interior d’Ilerda a Iulia Lepida Celsa (Gelsa) construïda per ordre de l’emperador Octavi August.

La guia em diu que al número 22 del carrer Major hi ha un petit oratori dedicat a la Mare de Déu de Montserrat, que demostra que per aquest lloc han passat viatgers, romeus i peregrins catalans durant molt de temps.

Cap allà em dirigeixo per visitar la nostra Moreneta. El reixat del carrer és tancat. Dues dones que parlen a l’escala del costat, en veure la meva presència i indumentària, se m’adrecen directament i una d’elles em diu: “ No se preocupe, ahora traigo la llave y le abro”. Em fa passar. Serà només un moment, no vull causar cap molèstia, li comento jo. “Esté tanto rato como quiera, que luego ya vendré a cerrar”. Naturalment, també parlem del Camí i del meu interès per Montserrat. Se’n va i em quedo sol dins la petita capella, en silenci. Vull fer una foto a la Verge, i com que hi ha una làmpada de cristall que penja del sostre, m’agenollo al terra per agafar millor perspectiva. Penso que si passa algú pel carrer i em veu, es creurà que estic pregant de genolls. Pregar o demanar. No sé si prego, però li demano per les persones que estimo i també per mi. Prego que la seva emparança m’acompanyi i em guiï fins al terme d’avui. Ja tinc decidit que he de continuar. Des del terra mateix, alçant els ulls, li llanço un petó amb la mà, m’alço i me’n vaig.

Busco la benzinera on trobaré les sagetes grogues que m’indicaran la ruta. El dia avança però no puc sortir d’aquí i endinsar-me en el desert sense que abans no hagi fet un àpat substanciós. Davant de l’estació de servei, a l’altra banda de carretera, veig un edifici amb el rètol de: “Restaurante Buffet Español”. Dins hi ha força concurrència de clients. El lloc de l’establiment és estratègic.

Tenen un aparador a la barra tot ple d’entrepans variats, de petits i de grans. En demano un de gran amb truita de patata i també una cervesa. M’assec en una taula i menjo. Contínuament entra i surt gent del local, hi ha molt moviment. Els que entren fan com jo, demanen i se’n van a una taula. Algú se’n podria anar sense pagar? En aquest local també usen la premissa que he trobat avui: Confiança. M’agrada, poder-ho comprovar fora de mi mateix, en la norma quotidiana d’altres persones.

Menjo de gust i després prenc una tallat. Pago i vaig a creuar altre cop la carretera. A l’altra banda, i de moment per la seva mà dreta en sentit ponent, va allargant-se la pista que he de seguir. És el començament de l’etapa que hauria d’haver fet demà i m’arrisco a fer-la avui. Resultarà ser una temeritat? Les hores ho diran. Crec que tinc les forces, i el més important, també tinc la confiança que ha de sortir bé.

Quan he sortit d’esmorzar, el cel s’havia ennuvolat i escampaven gotes. Mentre avanço, uns aspersors mal dirigits em mullen més que no pas les gotes que cauen del cel. També fa aire, i quan surt una momentània ullada de sol l’aigua de rec vola per sobre els sembrats i s’irisa en bonics colors. La vida somriu, penso. Gotes d’aigua a la cara i un aire fresc fan plaent el caminar.

Passa un home molt gran que va en una bicicleta atrotinada. “Dónde va, al Camino de Santiago?” Sí senyor. “Pués vale, que vaya bién”. Moltes gràcies. Adéu, adéu... Continua el reconeixement de l’home solitari que s’esforça per arribar al seu terme.

Quilòmetres i quilòmetres de caminar. El camí que seguia per la dreta de la carretera creua a l’altre costat, sempre cap a ponent. Passo pel costat de l’ermita de San Jorge, patró de l’Aragó, i em ve de gust pujar-hi i perdre-hi uns minuts.

Al Pk. 381 de la N-II trobo l’imponent edifici del Hostal El Ciervo, antic i una mica decadent. Està tancat i no es veu ningú pels voltants. Fins a la Venta de Santa Lucía encara queden deu quilòmetres.

A mesura que m’allunyo de Bujaraloz desapareix el regadiu i el terreny, d’argiles blanques, va fent-se més àrid. Els sembrats només apareixen en les fondalades més planes i els eixuts costers s’omplen de brolla seca. Camina que caminaràs i no s’hi arriba mai. Al poc de sortir de El Ciervo m’ha semblat veure, a molta distància, el que podria ser una construcció, als peus d’un serrat. Serà la Venta? És difícil de precisar a tants quilòmetres, però al mapa no surt cap més referència.

Avui em vindria bé menjar un bon plat de macarrons. Els hidrats de carboni són una de les principals fonts d’energia, i són molt adequats per a l’esforç físic. Els carbohidrats són els nostre “tanc de combustible”.

Al cap de molta estona de caminar passo l’encreuament de la carretera de Gelsa i ja hi sóc molt a prop. Però ara tindré un altre desengany. No veig cap cotxe aparcat a redós de la Venta. Quan hi arribo comprovo que també està tancada i no es veu ni una ànima que respiri. La gran explanada que fa d’aparcament de vehicles és desèrtica completament. Per no haver-hi, no hi ha ni ombra. Només tres arbres escarransits a l’altra banda. Allí m’assec i em refaig de la meva mala sort; els dos hostals tancats no m’eren imaginables. Adéu al dinar que somiava! A la nit m’explicaran que un tanca els dissabtes i l’altre els festius. I avui és primer de maig, dissabte i festiu.

Són quarts de quatre de la tarda i ja passo dels quaranta quilòmetres caminats. Bec aigua –sort que n’he dut una ampolla de més, en previsió- i em menjo dues barretes energètiques i tota la xocolata que em queda. És tot el que tinc i amb això he d’arribar com sigui.

A partir d’ara la meva ruta gira direcció sud sud-oest i s’allunya ràpidament de la carretera. Diu la guia que, girant sempre a la dreta a les bifurcacions, he d’anar a trobar altre cop la carretera al Pk. 364, a uns deu quilòmetres d’aquí. Vaig pujant cap als turons més desolats que mai he vist. Lluny de la carretera, comença el veritable desert, la solitud més punyent, els erms i el buit absolut. Camino i camino per aquests lloms inacabables sense cap referència. Pols, i l’ofec segur de les hores.

A partir de la Venta els senyals són inexistents. La tarda avança. Tindré prou hores de sol? He d’estar molt atent al camí, per no errar. S’ha de tenir ben esmolat l’instint de l’orientació, si no, estàs perdut. Ni a les cruïlles importants no trobo cap indicació. El terreny ondulat fa que el camí no sigui pla; puges i baixes sense acabar mai. Sempre tens un llom al davant, i mai veus les muntanyes llunyanes de l’Ebre que t’orientin. Camino sense referències geogràfiques, amb el sol que ja baixa al davant. Per fi trobo a les parets d’un corral abandonat una sageta groga. Al poc, una nova bifurcació i giro a la dreta, com sempre. Camino molta estona per aquests erms ondulats. Si miro endavant o enrere sempre veig el mateix. Camins que pugen i baixen i s’entrecreuen. El calor de la tarda, el cansament, la desolació i la monotonia fan que al cap d’unes hores ja camini amb el pilot automàtic, el pitjor que em pot passar. Només caminar, sense pensar ni veure res.

Arriba un moment, quan fa estona que he descuidat el comandament de la meva nau, que el cos m’envia un senyal d’alerta. Què està passant? M’aturo, em giro i una esgarrifança em traspassa de dalt a baix quan veig que tinc el sol a l’esquena. A aquesta hora que ja declina cap a la posta l’hauria de tenir davant. Estic caminant en sentit contrari! Tombant sempre cap a la dreta he anat girant en un amplíssim cercle i ara vaig en direcció per on he vingut.

Dubto si és millor recular, ja que no sé quant temps he anat perdut, o bé continuar per aquesta pista que ja gira en direcció a la que ha de ser la gran vall del riu. El camí ara es veu molt fressat per roderes de tractor. Intento orientar-me amb el sol i entenc que seguint aquesta direcció he de fer cap a la depressió de l’Ebre. He de sortir d’aquí com sigui. Si se’m fa de nit deambulant pels erms podria tenir conseqüències fatals. El cansament i el desànim poden fer perdre el sentit comú.

No trigo massa a sortir a una altra pista que em sembla reconèixer. Per aquí ja hi he passat fa més de dues hores. Efectivament, al cap de poc torno a estar al corral on hi ha les úniques sagetes grogues en molts quilòmetres. Arribo novament a la cruïlla aquella que ja he vist. Busco bé per totes bandes, i en un pilonet d’un pam d’alçada, completament coberta per les herbes, hi ha una sageta que indica a l’esquera. Aquesta darrera era a l’esquerra! Calculo per les hores que he caminat de més, que hauré fet ben bé deu o dotze quilòmetres de marrada.

Començo a baixar i de seguida veig la vall i la carretera, encara molt lluny. La baixada s’eternitza. Aquí el camí està molt erosionat i ple de grava i grans còdols que em castiguen els peus de valent. Aquest tram se’m fa etern. Finalment, quan sóc a baix, no he d’arribar a la carretera sinó girar a l’esquerra per creuar per dins d’un polígon, encara més avall i abans de l’ermita de San Gregorio. Avui, festiu i a aquesta hora del vespre, tot està tancat i les grans naus resten solitàries.

Encara em queda un bon tros d’asfalt abans no arribaré a Pina de Ebro. En aquesta població sé que no hi trobaré allotjament i no puc quedar-m’hi. He de continuar fins a Fuentes de Ebro. Per això mateix ja ni hi entro; vaig rodejant el poble per la cansada carretera. Grans cartells diuen: “Aragón, capital del arte mudéjar”. No estic d’humor per a res. Camino un altre bon tros fins no creuar el riu Ebre per sobre el pont.

El riu el trobo magnífic i imponent a aquesta hora del capvespre, amb la darrera llum de dia que es reflecteix damunt les aigües. El creuo per primer i últim cop. Durant molt dies, si tot va bé, el tindré sempre a la meva dreta. Ell avall, a vessar les seves aigües al mar; i jo amunt, a buscar la font de la vida. Tots dos fent els nostres respectius camins. Li faig moltes fotos i me’l miro una bona estona, pensatiu.

Tres quilòmetres més de cansada carretera abans no trobo la via del tren i la cruïlla amb el vial que puja d’Alcanyís i va a Saragossa. Pel costat de la via va el camí que en dues hores et porta a Fuentes. S’està fent de nit i no m’hi veig amb cor. Aquests quilòmetres que em falten per arribar ja els he fet de sobres, perdut dalt els erms dels Monegros. No tinc menjar ni em queda aigua. Si continués, arribaria a mitja nit i tampoc no trobaria res obert.

Me’n vaig a la carretera, a parar algun cotxe. No sé si sóc un peregrí; el que no sóc és un boig o un suïcida.

Camino per la vora de l’asfalt i vaig aixecant el braç. Els cotxes que pugen passen a gran velocitat i cap no s’atura. Així que me’n torno a l’stop de la cruïlla.

S’acosta un cotxe que ve de Pina. Em poso al mig fent-li senyals que pari, i per poc no m’agenollo davant del vehicle. Hi van dos matrimonis grans, els homes davant i les dones darrere. Tracto d’explicar-me. Els dic d’on vinc i el que faig i que se m’ha fet de nit abans d’arribar a Fuentes. No se’n saben avenir que vingui caminant des de Candasnos. Tampoc no saben que porto fets més de seixanta-vuit quilòmetres i he sortit abans no es fet de dia.

L’acompanyant passa al darrere i em fan seure al seient del davant. La motxilla al portaequipatges. M’assec i deixo anar un gran sospir. “Qué bién que ha caído, eh?”. No ho sabeu prou, bons samaritans. Ells són del poble, i en menys de deu minuts em deixen davant mateix de l’hostal. No sé com agrair-los-ho.

He sortit de nit i arribo fosc. Setze hores pels camins i tretze de caminar. Em sento cansat, però no abatut o esgotat del tot. Els Monegros, la seva solitària aspror, les hores de sentir-me amb mi mateix m’han servit de catarsi per entrar definitivament en el meu Camí. Minut a minut, han passat per davant dels meus ulls moltes pàgines de la meva vida.

-->

A la primera columna hi ha tots els llocs on he fet alguna parada substanciosa i en negreta les poblacions on he pernoctat. La segona columna dóna les hores reals que he passat caminant en cada etapa. La tercera indica el total d’hores acumulades en tots els dies. A la quarta hi ha els quilòmetres cronometrats de l’etapa. I la cinquena, finalment, els quilòmetres del conjunt del viatge.

Reus

Prades

Ulldemolins                     8’15               8’15           39 km           39 km

Bellaguarda

La Granadella

Llardecans

Maials                            8’45             17’00            45 km           84 km

La Granja d’Escarp

Mequinensa                    6’30             23’30            32 km           116 km

Montnegre

Cardiel

Candasnos                      6                 29’30            33 km           149 km

Peñalba

Bujaraloz

Venta Santa Lucía

Fuentes de Ebro              13                42’30            68 km          217 km