Camí de Sant Jaume. Dinovena etapa: Astorga - Molinaseca

Dinovena jornada. 15 de maig. Astorga – Molinaseca

Ahir al vespre no vaig anar a segellar i me n’hi vaig ara abans de sortir. Estava molt cansat, i tot i que, en arribar tenia la intenció de baixar després per sopar alguna cosa, vaig quedar-me al llit i ja no m’hi vaig moure fins agafar la son i adormir-me. Vaig arribar molt justet de forces. I per acabar-ho d’adobar, quan no havia passat les vies del tren, em va tornar a caure un altre bon ruixat a sobre.

Abans de marxar de la capital de la Maragateria encara faig algunes fotos més a la catedral i al Palacio Episcopal, projectat per Gaudí, edifici neogòtic amb aspecte de fortalesa medieval i que acull el Museo de los Caminos.

Quan surto per la carretera de Castrillo de los Polvazares de seguida canvia el paisatge; enrere queden els páramos i tinc al davant els Montes de León, encara molt lluny. Hi veig els cims completament coberts de neu.

Encara fa molt fred, a aquesta hora. L’aire continua sent gèlid. Però tinc l’esperança que avui ha de fer bon temps. Algun dia ha d’arribar, el canvi, dic jo. A la televisió ja han anunciat que per fi entra l’anticicló. Durant dotze dies, des de Saragossa fins aquí, he hagut de patir un temps inclement.

De bon matí camino amb bastant més gent. Davant meu dues nois joves porten un gran ram de roses vermelles penjat de la motxilla. Quan passem un rierol en llencen una a l’aigua. A mig matí en veuré una altra col·locada en el tronc d’un roure a la vora del camí. Vull creure que deu ser una particular manera de demostrar agraïment, de senyalar el seu Camí. El cor té reaccions impensables que no podem imaginar-nos, sobretot quan estem atabalats pel treball i la lluita de cada dia.

A les nou estic a Murias  de Rechivaldo, la primera població d’avui. Paro aquí a essmorzar perquè sento curiositat per una propaganda que ja he vist a l’entrada del poble. Diversos cartells anunciaven un lloc de restauració per als peregrins que es diu El Llar. A més, en un dels quatre idiomes que està escrit he llegit: “menjars cassolans”, amb falta d’ortografia inclosa. Estic intrigat.

El bar és nou i agradable, no massa gran, però al carrer també hi tenen cadires i taules per poder menjar sota la mica d’escalfor d’un sol tímid que just ha començat a enlairar-se.

Hi trobo una mestressa de mitjana edat, molt activa i atenta al que li demanen els clients, ja que han parat bastants peregrins en aquesta primera hora. M’agradaria parlar amb ella però ara mateix no vull molestar-la. Li demano truita d’espinacs, que té allà a sobre el taulell i es veu apetitosa, i també una torrada. Em serveix la truita amb una bona llesca de pa torrat i sucat amb tomàquet. Pa amb tomàquet! ja ni recordo quan va ser l’últim cop que en vaig tastar des que vaig sortir de casa. Aquest fet insòlit encara em deixa més encuriosit.

Quan la feina minva i pago, puc parlar amb ella. La conversa la tenim en català. Em diu que és lleonesa, però que ha viscut trenta anys a Girona, concretament a Capmany. Li dic que jo vinc de Reus, i coneix la meva ciutat. Té un germà que viu a Tarragona.

M’aclareix allò que em té intrigat del nom de l’establiment “El Llar”, que també és la nostra llar, la casa. Allà es diu d’aquesta manera, i afegeix que aquest nom s’usa en moltes altres contrades, ja que és d’origen celta.

Li agraeixo el detall del pa amb tomàquet. Feia setmanes que havia desaparegut de la meva dieta i avui m’ha fet sentir com si estigués a casa, a el llar. És una dona molt afectuosa. Quan ens acomiadem també em fa una abraçada. Gràcies, amiga catalana-lleonesa! El Camí té aquestes sorpreses i la seva màgia. També l’abraçada que em van donar ahir em va ajudar a arribar fins a Astorga, malgrat les meves escasses forces.

A El Ganso es poden veure les conegudes Casas Teitadas, amb la coberta de palla i que fins al segle XVIII eren habituals en aquesta zona. A la sortida trobo una bonica església i sec una estona en un dels dos bancs de pedra que hi ha al costat de la porta. Descanso, i mentrestant pren notes.

Un home gran del poble em pregunta si em sembla que avui fa fred. Jo li dic que bastant, i ell em contesta que a l’hivern aquí estaven a 15 graus sota zero. Clar, ara mateix veig els Montes de León tots nevats a la distància d’un cop de pedra.

S’aturen tres ciclistes, dos nois i una noia, i sento que parlen en català. M’expliquen que comencen el Camí avui i han sortit d’Astorga. S’esveren d’incredulitat quan els dic els quilòmetres que camino jo cada dia; no en pensen fer gaires més ells, tot i anar en bicicleta. Són joves.

Abans de Rabanal del Camino es passa pel costat de l’imponent Roble del Peregrino, un arbre més que centenari a l’ombra del qual han descansat milers de caminants. Però a mi el que em crida l’atenció és que en un filat a la vora del camí (ja en vaig veure un altre d’igual, o més extens encara, a la sortida de Logroño) hi pengen tot de creus fetes amb palets i branquetes seques dels arbres. Se’n podrien comptar a milers, calculo. Aquestes coses a mi no em causen gaire bona impressió. No per ser un signe religiós, que aquí no hi entro i no opino, sinó per la sensació fúnebre que el conjunt em transmet. Em passa igual que amb els exvots que et trobes en algunes ermites, que no els suporto.

A Rabanal descanso i menjo una mica. Aquesta tranquil·la població maragata disposa de tres refugis, i molts dels que caminen menys hores que jo al dia acaben en aquest lloc la jornada.  D’aquí fins que no hagi passat la Cruz do Ferro, i encara falta un bon tros, serà tot pujada. A dalt el port es canvia de comarca i descobriré que també es canvia de clima. De moment, el camí, que evita sempre la carretera i a estones és bastant rost, s’ha convertit en un sender que en alguns trams és un rierol d’aigua. Per tot arreu trobo surgències i aigua que corre. Aquest indret deu estar cobert de neu tots els mesos del fred.

Abans del port hi ha una última població que, tot plegat, no són més que una dotzena de cases. Es tracta de Foncebadón, un lloc abandonat fins fa pocs anys i que ha reviscut des que s’han rehabilitat algunes vivendes. Dues d’elles, no massa grans, fan les funcions de refugi. Els que no s’han parat abans a Rabanal del Camino, es paren ara i acaben l’etapa en aquest petit poble.

Només arribar trobo un lloc per dinar, i aquest local sorprenent es diu La Taberna de Gaia. Quan hi entres et fa la sensació d’haver entrat dins la Història. La benvinguda a la seva pàgina web comença amb aquestes paraules: Hace cinco años emprendimos una Aventura Especial. En un lugar mágico, donde habitaron los Dioses, en la falda del Monte Irago y muy cerca de la Cruz de Hierro, se encuentra el pueblo de Foncebadón, quizás el paisatge más emblemático del Camino de Santiago. Un día, sobre las ruinas de la Historia, decidimos crear un pequeño, y a la vez, immenso proyecto. Un rincón que os transportara a otro tiempo y a otros valores, donde los momentos lúdicos se conviertieran en momentos únicos, irrepetibles.

I aquí estic jo ara mateix, en un espai de pedra vella i fusta antiga; amb personatges intemporals i sons de sempre; amb taules llargues que demanen compartir; amb olors i sabors que et transporten a la infància, a la cuina de les àvies; amb llums gairebé adormides que conviden a la intimitat...

El local està força ple, i quan pregunto per dinar em diu una noia, o potser una fada, que va a consultar-ho a l’hostaler de barbes blanques, el dispensador dels favors divins.

En una taula gran encara hi ha lloc, em diu, i si vull puc dinar en aquella que seuen dues noies joves que ja han començat. A mi m’està més que bé, si a elles no els importa. M’assec i demano el mateix que mengen les noies, un plat que m’ha entrat pels ulls. Em serveixen un plateràs amb una gran coca de pa i un “churrasco” a sobre que gairebé no hi cap, acompanyat amb pebrot vermell, xoriç i patates confitades. Per si no en tinc prou, de primer m’atreveixo a demanar una sopa de peix (de truita de riu, evidentment), a veure què tal la trobo. Quin tip, renoi!, al final no m’ho podré acabar tot i hauré quedat malament.

Són molt simpàtiques, aquestes xicotes, i de seguida estem xerrant de tot. Són l’Anna i la Susanna, i m’expliquen que elles dues vénen de Murcia i que van començar a caminar a Roncesvalles. Déu n’hi do. Mentre mengem, parlem d’anècdotes i experiències, per trancar el gel, però finalment acabem confessant-nos coses més íntimes i personals. Parlem dels nostres respectius Camins i del que aquests ens han aportat fins avui. Els explico, amb tota mena de detalls, l’experiència tan forta que vaig viure ahir quan vaig trobar el David. Elles no van tenir aquest regal, ja que van triar la ruta més curta que segueix per la vora de la carretera. La tria, un altre cop, ens mena.

Les dues les veig molt boniques i eixerides. A l’Anna, especialment, li trobo un encant especial. Té una mirada serena i profunda que li dóna l’expressió de vessar una gran pau interior. M’hi fixo tot fent-me el distret. Ella es reclou en els seus pensaments i també pren notes, en una llibreta petita semblant a la meva. Les teves vivències?, li dic. Sí, em fa. Igual que jo, ens confessem mútuament.

Quan estic menjant les postres m’adono que, dissimuladament i discreta, em fa fotos amb la seva càmera digital. Deu voler tenir algun record de mi i espero que sigui bo, igual que jo el tindré d’elles dues.

La seva etapa d’avui s’acaba en aquest petit lloc de muntanya. En acomiadar-nos ens fem una sentida i profunda abraçada. M’agradaria transmetre-les-hi tota la calidesa que vaig rebre jo ahir en una altra abraçada que em van regalar.

Començo a caminar, o millor dit, començo a pujar cap a la Cruz de Ferro, una fita mítica del Camí de Sant Jaume per on es traspassa de comarca resseguint les mateixes esquenes dels Montes de León.

“Desde la Taberna de Gaia, en la parte sur, se alza majestuoso, eterno, el rey de los montes maragatos: el Teleno. Allí donde nacen las tormentas, donde vive el diós del Trueno de los pueblos Astures. Esa montaña de luz cambiante, de sueños con promesa gris y manto blanco. Centinela permanente de anhelos humanos, de maraña histórica, de quimeras olvidadas”.

Això no ho dic jo, sinó que parla el senyor Gaia, que segurament ja no veuré més. Com també ja s’han quedat enrere, i tampoc no veuré mai més, les dues boniques noies murcianes. Han estat com dos estels fugaços que s’han creuat en la meva vida.

Em queden tan sols dos quilòmetres per arribar dalt, des del poble. La vegetació arbòria desapareix i tot són prats d’alta muntanya. En uns centenars de metres ensopego amb una volada d’insectes estranys que no em fan gaire bona espina. Totes les herbes n’estan infectades i els malèvols alats aixequen el vol al meu pas. Tenen el cos semblant a les vespes, però el seu color és totalment negre. Desconec si piquen o no, però procuro evitar-los tant com puc, no tinc ganes de que m’unflin.

Camí i carretera s’entrecreuen moltes vegades. Quan deixo l’asfalt he d’anar esquivant l’aigua i el fang que hi ha per tot arreu. Aquí hi deu nevar molt. La carretera està senyalitzada amb els pals llargs que indiquen el gruix de la neu quan aquesta cobreix la calçada. Camino cap a ponent, i a la meva mà esquerra tinc, a quatre passes, el rosari de cims completament nevats dels Montes de León.

Un ciclista s’ha aturat quan jo, i ens ajudem mútuament per fer-nos unes quantes fotos a la Cruz do Ferro, solitària i solemne enmig d’una gran muntanya de pedres que han anat deixat els peregrins al seu peu, símbol immemorial del seu pas. Jo també hi deixo la meva.

Quan comenci a baixar cap a la comarca de El Bierzo tindré varies opcions per quedar-me, si no és que trobi ple. Primer Manjarín, un altre poblat abandonat però on un entusiasta hospitaler dóna vida a un petit refugi; a continuació El Acebo, a 1.200 m d’altitud, un encantador poble de muntanya amb cases molt arreglades i teulats de pissarra, típic de l’arquitectura berciana. Crec que moltes deuen ser segones residències de gent de la plana; després encara vindrà Riego d’Ambrós abans d’arribar a Molinaseca.

No tan sols ha canviat el paisatge, sinó també el clima. Fins i tot als costers més alts hi despunta el verd i l’ufanor, no com els paupèrrims roures de fulles seques de l’altra banda del coll. Llenços de caps d’ase florits estenen oloroses catifes de color morat. Com més baixo més noto que aquí hi ha esclatat la primavera. La muntanya baixa està atapeïda de ginesta blanca, Retama monosperma, de gran vistositat. A les fondalades dels rierols hi trobo pollancres altíssims completament vestits amb el seu fullatge. Quan demà baixi cap a Ponferrada veuré vinyes brostades i cirers amb el seu fruit immadur. I cap allà al migdia, a les profunditats de El Bierzo, les cireres ja començaran a agafar color. Quin canvi més radical en poques hores de caminar!

Entro a Molinaseca creuant el riu Meruelo per l’antic pont medieval que desemboca al carrer Real. D’entre les boniques cases del poble en destaca l’anomenada Casa de los Balboa. També l’església parroquial dedicada a San Nicolás de Bari, en una elevació que domina la vila, majestuosament i senyorial.

Just al costat del pont i del riu trobo un hostal i el seu nom em fa desistir. Em sembla massa ostentós per pernoctar-hi un peregrí; es diu El Palacio.

La població és eminentment turística i, malgrat això, no hi veig cap més hostal. El que sí trobo en abundància són cases rurals, que també disposen d’habitacions individuals per llogar. Al ’hora de la veritat ve a ser molt semblant a un hostal, però amb diferents serveis.

A la primera que entro m’hi quedo. El seu nom és La Casa del Reloj. Gran i preciosa. A la àmplia sala de l’entrada, entre moltes altres comoditats, hi ha una xemeneia central amb dos llars de foc, una a cada banda. Davant l’escalfor del foc encès, còmodes cadires deuen fer-t’hi passar bones estones les nits fredes d’hivern. L’habitació i el llit trobo que són per descansar-hi a plaer. Aquí crec que hi estaré bé.

Cap al tard surto a visitar el poble i em quedo a sopar a Casa Marcos, el restaurant d’un xicot molt simpàtic i amable. Mentre vaig menjant m’explica coses de la seva terra, i jo li dic que m’he quedat amb les ganes de tastar el “cocido maragato”. No en va donar temps, li dic, i és que els dos darrers dies he passat per aquella comarca a pas de frare convidat. Em comenta ell que després d’haver menjat aquell suculent “cocido”, no hagués caminat gens sense no haver fet abans unes hores de digestió.

Quan marxo em dóna una targeta del lloc i em diu que si mai torno a passar-hi que el truqui un dia abans, que em prepararà un “cocido berciano” que no oblidaré.

Quedem així, com dos amics que esperen tornar-se a trobar.