Avui, fred viu d’espina blanca,
cel confús de color d’incertesa,
de molsa coberta amb mantellina,
de peus que diuen on puc trobar-te.
I tu –que lluny!- em deixes senyals
als sentits que els dies m’assaonen.
El teu rastre és un pont blanc
entre dos cossos que s’enyoren.
2 comentaris:
buf...
potser t'anirà bé la cançó que he penjat al meu blog (o potser serà molt pitjor...)
gris,gris, gris!
petonets
M'agrada. molt, si.
És molt bo.
Publica un comentari a l'entrada