Dia tèrbol, de tempesta anunciada.
Ni la por ni cap esperança vetllaran
l’home que deleja l’àrdua pujada
i li fa goig seguir, fins a la font,
l’aire encalmat de la llum estelada.
Ai amic, que el fosc ens atrapa
i ja se n’han fet garbes d’aquell ordi
que capcinejava amb la garbinada.
On paren les enyorades orenetes
que donaven vida al pentagrama?
2 comentaris:
Oh..! Que bonic, Ramon..
M'agraden especialment els últims versos, al llegir-los en veu alta ja tenen ritme i música.. ells són les orenetes! :-)
Una abraçada i molt bon any...!
Gràcies, Marina. Tu sempre t'ho mires amb bons ulls... amb ulls de poeta ;)
Que tinguis també un bon any.
Una abraçada!
Publica un comentari a l'entrada