Sísif

Vaixell desballestat
errant a la ventura
pel vespre tremolós,
entre la quietud i les ombres.
Vell mariner a la deriva
que arrossegues un lleó poruc
i busques la dignitat perduda.
Ulls esperitats, barba descurada
i cabells massa llargs
que per tota bandera
alces un pal d'escombra.
¿Navegues, fora del temps,
a la illa del tresor perduda?
Cau la flama per ponent
i saps que demà, quan despunti,
tornarà a empènyer la roca de Sísif
batuda per l'enigma del temps
que, indefectiblement, torna cada dia.
Avui tan sols parles als miratges
que suren a la riba del cansat lament,
un túmul dreçat al confí del silenci.