dissabte, 11 de gener de 2014

Ales de seda

La nit escup les hores, i el fred morat, persistent
i ingovernable, abraça la llum, color de sorra morta.
Llum i vent d'hivern que premen i van llimant l'ampit
de les altes finestres. A fora, a la Rambla, combois
desenfrenats xiulen al teu pas i t'estalvien pensar
que als homes se'ls ha torçat el somriure. Camines,
i el fred se t'endú fins on el carrer traspassa Colom
i s'aboca a les aigües untuoses de les Drassanes.
El fosc mossega fins a l'os aquells que ara fan via
cap a les cases on el plaer els cau de les mans,
incapaços de retenir res que es digui estimar
sense mentida, tant com alguns es trobaran
estimant una dona al reclam d'una feliç crida.
El lloc? Una cantonada fronterera entre els llums
de neó del Liceu i els carrers sòrdids i foscos,
allà on s'exposen vergonyes de pedres aplanades,
brutes d'olis i frec de robes. Què en faràs, de tu?
Torner-te'n on saps que et rebran les dones?
Un altre dia s'ha mort, atònit, i baixes les escales
del metro esperant unes altres escales per pujar,
com un gran joc que beu licors amargs. Va ple,
i t'agafes al barrot niquelat de vora la porta.
Te'm gires i a l'instant se't fa present. Té el braç tibat,
i just tolera aquell pes tebi, gràvid, de l'avantbraç.
Una espurna de consentiment se t'encén i vol
enlluernar-te quan vas girant-te per tornar-la a mirar,
aquella que et sembla que no és de ningú, lliure
i promíscua. T'adones que tanca els ulls, abalançada
per tota carència, mal no sap veure aquell que s'isola
al seu davant i es precipita a les aigüeres estantisses
d'un submón de mitges veritats, de vides descarnades.
Abandones el braç i la figura (no vols mirar més; no vols
que sigui aquesta nit la teva ombra espessa) just arribant
a la vella estació d'Urquinaona. T'ha tornat l'enteniment
pel súbit trenc d'una corda de cello: el xiscle anguniós
dels frens que embriden la bèstia suburbana. Fa un instant
l'has despullada amb la mirada voraç, la d'un rapinyaire
que cerca la seva presa, la més feble i la més indefensa.
I ningú no sap qui caça i qui fuig, a l'hora que tothom
voldria sentir-se junts, arrecerats a la fosca i a les passions
més inconfessables. Et sobta i t'atures a la vora del buit.
La veus fràgil, darrera d'una mirada metàl·lica i el cutis
de la cara mig tapat per uns blens negríssims que li cauen
fins a mitja esquena. Et marca el pla inquietant de l'obra
que és al teu abast. En realitat, et sents com si miressis
aquell Bissière que tant t'agrada, fugit de la tela i emmarcat
per la llum groguenca en el vidre opac i lletós d'un vagó.
Quina cosa, quina performance us ha precipitat rasa avall!
Heu abdicat de la moral caduca, estripant-la i llençant-la
directament a la claveguera, insurgents i contraculturals
a la vostra manera, teatreros, àgils amb el vano i la llengua
vestint roba vella dels Encants, bastant decadent. Pintant
marededéus Naïf, angelets de carn ferida i lentes processons
de ridícules mosques fèrvides. Quan totes les llums morin
dins d'un vas de gin, tu, escriuràs poesia: “Fins a la fi
ho hem de saber: com la van violar, i el corredor del metro
es tornava un uadi de pedres seques. Hi ha qui sap sofrir
més que els altres”. Al cap i a la fi només ha estat una
“Amistat del braç” quan tu, en un vol àgil, has fendit
l'aire sedós de la nit. No t'has embrutat de roig de llavis.
L'ardència no t'ha cremat les ales d'espiadimonis brusc-
excitat. I amb la nit se'n va una inaconseguible papallona.