El desmai dels ulls, en tu, no amaga
la intensa mirada que tot ho vol saber,
que mesura amb gest coratjós els reptes
de la blancor viva, no pas erta, dels cims nivals,
de l'abruptesa dels penyals saturats de solitud,
extàtics, esperant l'embat solemne del vent,
que desitja veure les avingudes primaverals
per conciliar els colors que et sadollen l'esperit.
Tot és possible en aquesta alba de lluna,
aturant l'anhel, i descobrir com sorgeix de tu
un somriure amb el mínim plec dels llavis,
i va amorosint les aurores amb quieta llum.
Em fascina la mirada d'una ànima que canta,
que mira el crepuscle com qui veu néixer el dia
i va torbant llunyanies mudes, blavors de fred,
trèmolos de profunds secrets, fets de mirades.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada