Calla,
vent,
quan
digui el seu nom,
dolç,
fresc
com
l'ombra de la pomera,
només
vull espès silenci.
Ajudeu-me,
blaus
celestes,
a
traçar la ruta certa
per
no perdre'm
sota
la lletosa claror
a
trenc de dia.
Camins
que fan mapes,
passes
que fan camins,
amples
espais de temps
per
on s'escola
la
vida que es mou.
La
mirada acompanya
el
compàs contingut
de
l'herba saturada.
Molt
aviat,
s'aixecarà
el gran sol
per
escalfar l'estesa
de
natura teva.
Ara
fixat: l'origen
de
la vida aturonada
allà
on tot comença.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada