diumenge, 28 de febrer de 2016

Ha nevat a la Mussara

Atura el vol,
ha nevat a la Mussara
i mirar el campanar
inquieta el vent
d'aquesta terra oblidada.
Dellà dels murs ensulsits
s'arrosseguen escarabats
entre arítjols i pinassa,
ja no volen més venerar
el buit de les campanes.
Com hi veig ara clar,
el desplegament infinit
dels silencis retronants
al cingle de les Airasses!
He esmerçat molts passos
per arribar fins a tu,
i encara que el sol vagareja,
jo i el meu amor som aquí
per deslligar-te del somni
amb un cautelós caminar,
llampurnejant mantell
de blancor immaculat.
Tot d'una, m'habita l'antigor
d'espessa salvatge història,
de liberals i fraternaris
esbatussant-se sense pietat
en una pollosa carlinada,
dels trets i emboscades
sota el mas de Joan Pau,
balços i espadats ferits
per les hostes del Cercós,
Tosques cridant amunt,
Campanilles rodolant avall,
descolgant el taüt corcat
de la vella Boronada,
i no el van trobar mai
que la llegenda no mor pas,
només hi quedà un vell
desdentegat que bevia vi agre.
Tots fugiren a la vila plana
per anar a missa el diumenge
i fer sonar les campanes,
a la bassa només hi resten
els joncs tristos i el record
del foc a les llars enceses,
del fenc a la pallissa
i les padrines fent xerrada,
els nadons al cistell
ja fa temps que s'afaiten.
Tot és feresa, miro la llum
que la núvia un dia mirava.
Solitari, trobo tantes coses
despullades de feliç dolor,
de temps i d'ànsies,
flors seques emboirades,
rames que capcinegen.
Sóc el pastor que vaga
serè per aquests àmbits.
La núvia de vestit blanc
s'emmidona les enagües,
es col·loca la mantellina
i pren a les mans el rosari:
“Mare, si em doneu marit
no me'l doneu de la Mussara,
que la boira sempre hi jau
i la terra no m'agrada”.