Paisatges d'estiu (1)

De ben segur, el més equívoc
és una elegant bona memòria
quan la vida amagada va fent caliu,
tan fina és la línia que separa
el confús record de l'incisiu present.
Passen els dies i et sembla
que deixes la vida a mig fer,
impotent de veure't amunt dels anys,
just avui, que d'esma gires full.
Vaig salpant, costers amunt,
per camins pretèrits que em conec.
Tot és solitud quan el bosc respira
i les pedres deixen anar un prec
que ressona pels balços del cor.
Les cigales enceten el ritual
que enerva la pesada quietud,
l'èxtasi i la reïna exsuda del pins
quan al migdia el lligabosc defalleix
i a dalt de tot l'ovni solar vermelleja,
roent de follia i a punt d'esclatar.
Tramunto colls i baixo marjades,
quatre llaçades i de nou un replà
com si baixés una escala corcada.
Què se n'ha fet de la vinya del mas?
On paren les rialles de la canalla?
Tot és solitud quan el bosc respira
i dels cingles cau un gemec sord:
el mas enrunat, les pedres mudes,
els testos que les herbes van colgant...
Tot és quietud al voltant de la vida.
M'allunyo a un temps de mans aspres
afaiçonant camps i quimeres,
benaurades collites prou minses,
ferrenys paisatges on sobreviure.
I també rialles a l'amor del capvespre
compartint el caliu de la llar encesa,
quan el glaç arriba per quedar-se.
Trobes que és poc? Quan ets infant
no tens records. Els records els tens ara.
M'agradaria que al vespre veiessis
tot el que jo he vist d'aquell migdia.