arbres antics, costers i balços ferotges,
esperança i deliris planificats al vespre.
Un record pot tenir rostre i parpelles,
cuixes sublims per escalar, rememorar
la conquesta i la glòria assolida un dia,
però no són l'ànima i la dolçor coneguda.
Tu has estat ventre per acollir somnis,
una fantasia real al tocar-te amb la mà,
una tarda de pluja darrere els finestrals,
pits turgents que desitjava a l'entrefosc.
Et miro encara amb delit, des de la porta,
com el nen que t'agafava l'amorosa falda.
Així t'estimava jo tots els dies de l'any,
fins avui, fidelment, i tu sempre esperant-me
amb reflexos nivals, amb el vent bressolant-te,
amb estanys embruixats que són bàlsam.
Tornaré a tu un cop més, a les aspreses dels cims,
amb la solitud com a única companyia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada