Retrat

Et podria explicar
com eren els crepuscles
de fa cent o mil anys.
Recordar amb exactitud
el color dels teus llavis,
i com queia la rosada
a l'hora lenta de l'albada
el dia que em vas mostrar
el clos enigma de la vida.
S'obrien les finestres
esbatanades a la llum,
i proclamava el meu cor
que aquesta noia que riu
per força ha de ser única.
Encara no havia conegut
la corba exacta del teu pit
on reposa la meva ànima
perduda entre dues llums,
la parsimònia de les mans
que passen el vel de la nit
perquè el son ens abraci.
M'he abocat als teus ulls
amb un impuls temerari,
sotjant els misteris, sabent
que tots els camins moren
al capdavall dels somnis.
Abans que tu, existien
les estrelles i els gira-sols,
prodigis irreductibles
que encara no t'enyoraven.
I què és del que m'enyoro?
Del foc propi i les cendres
de les meves històries,
cansades de tant errar
per les aspres vores del món.