Envellit per tants hiverns,
el seny ja no destria la nit
de la porpra de l'aurora.
L'orgull de l'home trontolla,
l'han escarnit fins a la mort
i a cada cop torna a alçar-se.
Visc en una terra aspra,
esglaiat, esperant-ho tot,
oint les gralles com xisclen,
balandregen per l'espitllera
de les pedres esmusades
que els núvols contemplen.
A ple migdia, virginalment
i obrint els braços al cel,
s'alça l'heura enfiladissa,
impuls net i éxtasi alhora.
Lluny, a mig camí de l'exili,
amb el que après dels poetes
bastiré una torre de records,
de paraules de dones, d'amor,
de tot allò noble que trobi
i que en pugui fer un somni.
Visc en aquesta terra aspra
on els amics desapareixen,
marxen cap al nord, lluny
de casa, i la terra els enyora.
L'únic gest que ara em toca
és servar el contorn del poble,
de les paraules i els silencis.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada