diumenge, 26 d’agost de 2018

La mar llunyana

Néixer a la Mediterrània,
en femení, com una mare.
I com que la infantesa
no té portes ni tanques,
només terra i núvols
i llambreig d'horitzons,
als ulls sempre hi tenia
la mar, veles i vents.
Els peus sargantejaven
per un pendís d'avellanes,
oliveres i garrofers,
mentre anava escrivint
amb tota la innocència
el que ara se'm perd.
Entremig, un campanar,
la por al fred de l'hivern
i el glaç dels rentadors,
la bassa i les aigüeres
que desguassaven
a les seques rieres,
plenes d'atzavares
i de malignes esbarzers,
quatre masos esparsos
i poca cosa més.
De rics, n'érem molt,
i poc ens pensàvem,
llavors, que un dia
tot allò seria record.