Myriam

Ara que una mà et dibuixa a la galta
un signe de carícia, i glops de somnis,
més a prop de la terra se'm desperta
la teva veu pura i una mirada fonda
com la nit, que mai no ha de mentir-me.
Et sabré lliure, potser lluny d'aquí,
seguint el ponent on la lluna càlida
troba inexorable el seu minvant etern.
Pintes la sang de les roses, i no deixes
que els seus ulls siguin persianes closes
sinó rius profunds que corren pels ravals
i els antics carrerons, plens de fervor
de no sé de quants segles d'amor encès.
Myriam, no sents el so de les campanes
i els batecs del seu cor com els d'un nen?
L'ànima se li fa lleugera i el seu esguard
em porta tota la tendresa, al capaltard.