i seré lluny de la llar encesa
on un dia vàrem fer plans
que ni tu ni jo sabem on paren.
Toca seure. I toca oblidar
el que junts vàrem conèixer.
Em perdré per remotes terres,
caminaré per boscos ombrius
mirant el verd i el blau i l'herba
castigada per massa absències.
És el que aquell dia vaig témer:
una sobtada angúnia fatal
de veure'm abocat al carrer
caminant sense vida ni pena.
Dóna'm temps. Que ningú,
ni jo mateix, pugui recordar
en quin mal dia et vaig perdre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada