ni el lloc on trobar-te.
No vagaré més, entre dues llums,
greu i amansit
com bèstia que roda la sínia.
Ahir de nit la fosca lluna
em va dir que no tornaries,
que altres camins et criden
de fulloses branques
i d'arrels més fondes.
Ves-te'n lluny, cap a l'alta riba,
que jo seuré a l'herba,
greu i amansit,
mirant un cel sense estrelles.
Si un dia arriba l'aurora
trobaré altres estels,
que potser seran fugaços,
però per a mi seran riquesa.
No hi ha cap alba en el futur
ni cap constel·lació que m'esperi.
Ves-te'n de nit, que jo seuré,
greu i amansit,
esperant un vent que m'alliberi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada