Vidres trossejats

Vius de pluja esglaida
que es reté i cau en terra
a l'hora que la llum es mor,
de cel prim i d'enyorances
que et fan amagar el cap
a la falda profunda de la por,
la por de veure't exposat
sentint el xiscle del tramvia,
quan la prudència et fuig
i uns bruscos passos ferris
se't volen tirar al damunt.
Ple de silencis del passat,
tens fred i camines pel fred,
sota una claror lletosa,
desesmat d'escriure
històries inconvincents
i misèries que no van enlloc.
A la recàmara de la memòria
hi guardes, fora de la llum,
tot el que t'ha estat amic:
dies clars i l'abundància,
carnal i voluptuosa,
d'aquella que et va posseir
mostrant-te tots els prodigis,
simbòlicament redimit.
Com que el temps esquinça
igual que un bisturí pervers,
-i tu dius que no te l'estimes-
lluny d'afectes o aversions
se t'ha fet amor esgrogueït,
perdut entre les paraules
que no vas saber dir
i una foto que guardes
entre els vidres de l'ànima.
Et veig quan surts de casa,
gens vivament, i proclames,
amb el gest, secrets i ànsies
que segur mai no diràs.
Que no ho sàpiga ningú,
que et crida el neó imprecís
d'una taverna sense nom
i una cassalla libidinosa
que se t'adorm a les mans.
Vindrà una dona amable,
amb la idea interposada
que s'ha de donar a un altre,
i avui res no se't farà desig.
A la pell, nua d'espasmes,
desconsoladament ferida
de veure com li manques,
trobes a faltar l'esgarrifança
que un dia havies sentit.
Et precipites al carrer,
on el fresseig de fulles seques
esmorteeix l'atònita claror
i fa més lleu el desconcert.
Mira, els instants s'allarguen,
inexplicables, fins a l'infinit;
per moments el dia s'ha endurit
i vol exsudar gris de crepuscle
als braços fins de la nit.
Vas vorejant la tanca,
caragol en un mur eixut,
i sospeses sol d'hivern
que es vessa per la tarda
amb un subtil tremolor.
Te'n tornes, com qui va a jóc
amb uns passos dramàtics,
a buscar el recer del portal,
baluard menjat per la crosta
dins d'una ombra espessa
que és la mare dels oblits.
Pujaràs al pis, graó rere graó,
ple de la voluntat bona
d'estimar-te una mica millor.
Potser demà. Avui no pots més
i no se t'asserena cap certitud,
el dia se n'ha anat tan confús
i encara no saps què soparàs.
Tanques la porta darrere teu,
un cansat nou de febrer,
com si fos el darrer dia viscut.