L'hora crepuscular

Només un instant
i ja s'ha refredat
el cafè que em servies,
allunyades les mans,
dolces i menudes,
per la traça de l'oblit
a l'hora del crepuscle.
La noia bona amb mi
que me'l preparava,
ara guaita enlaire
i canta una cançó
al cor dels mariners
que beuen cassalla,
i fan encara olor de sal
i de xarxes humides.
La mateixa sal
que se'm fa infidel
entre les engrunes
que de tu em queden.
Ara tinc els dits buits,
els que vas prémer
amb els teus dits
quan de tu em perdia.
Sabia jo que arribaria
aquella incertitud
que em va fent vell
a l'abric dels dies,
com l'esparver furtiu
que no té un clivell
on poder amagar-se.
No sé com serà encara,
pero arribarà un dia
el llampegueig desficiós,
una llum que no fereix,
i s'estendrà davant meu
tremolant de fe nova
pel crepuscle de l'alba.
Voldré sentir-me nou
i dir-te paraules
que no t'hagin dit mai:
Vine i despulla't
de tota la tristesa
i queda't al meu costat.
Tindrem amor
tindrem platja, riurem
i res no se'ns farà estrany
rodolant per la sorra.