dissabte, 20 de juliol del 2019

La carlina

Mira: jo sóc una fusta
antiga i seca i dura.
Unes mans clivellades
m'alçaren a poc a poc
fins a la mida d'un home.
Encara guardo la casa,
buida de tota ànima:
els vells s'han mort
i el noi qui sap on para.
Només la Carlina, a l'any,
em ve a veure a la florida
dels prats d'aquí a la vora.
Tenim per tota companyia
les buides estances,
l'olor fosc de les cabres,
a la nit, els udols del vent
que espera un nou dia,
i la terra eixuta de sol
i el caragol que, perdut,
s'arrapa a la paret seca.
Solitaris com ningú no sap,
hem arribat a entendre'ns.
En aquest lloc hi passaríem
llargues hores parlant,
escoltant veus de poetes
que s'amaguen al bosc,
o bé mirant caure les fulles
mig aturant-se en l'aire.