Qualsevol dia

Llisca l'aigua del riu i no podem veure'l.
La neu tova s'ha fos i ara llueix la roca,
tota nua, de pell fosca com l'esquena
d'un voltor que vigila, esperant, potser,
un dèbil crit que vagi perdent-se per l'aire
espès de la tarda, a ran d'abisme, i mai
no cau daltabaix de les nostres pors.
Qualsevol dia tornarem a aquell lloc
amb la certesa que el nostre paradís
encara ens espera; als prats flairosos,
al forest humit que s'enfila fins als peus
dels blancs cimadals, durs i compactes,
sense cap por de perdre'ns en crepuscles
quan arribi la claror immensa de l'alba.
Ebris d'eternitat, a trenc de l'hora prima,
no gosarem fer res més sinó, quiets,
mirar-nos en el blau dedins de l'aire.