dimecres, 14 d’agost del 2019

L'ombra sola

Quan el dia haurà minvat
i s'obri davant meu la clara nit,
s'alçarà de puntetes una veu
que farà camí al meu costat.
M'agrada tant com em parles,
com una petita cosa em fa feliç.
Dins nostre, els cors invisibles
ho transformen tot. Ressorgir,
és això el que vull: la primavera
que segueixi a la tardor. De què,
jo visc sinó del que tu em dónes?
El color verd blau dels sentits,
el fullatge que a l'hivern cau
i acredita que encara som vius,
tota la pell que se m'esborrona
quan et tinc a prop i em mires,
serenor intemporal, gravitacions
estacionals que aturen la vida,
l'aiguaneu i les violes boscanes
cantant només per a nosaltres...
No hi ha esperança. Aquestes
eren les collites de quan érem rics.
A la terra erma hi creix ben poc:
les columnes daurades i les ruïnes,
castells deshabitats, llagrimals
en els camps florits de l'enyor,
les fotografies embolcallades
d'olor d'hivern que mai no acaba.
L'alegria i el plaer tornen mutilats
com soldats d'una guerra perduda.
No hi ha esperança. No per a mi.
L'ombra sols fuig en la nit.