aquest matí ennuvolat
amb núvols gris cobalt.
Sota els pins hi fresseja
un vent menut de garbí
que a la tarda, trepidant,
cap a la primera hora,
es desbocarà rellinant
i el cel se'ns desplomarà
com si no sabés ploure.
Parlem baixet, amb fatiga
d'haver-nos descuidat
de sintonitzar els fruits
i les arrels dels projectes
que ja no seran realitat,
prou que s'exposaren
a ser ferits per la destral,
arquitectura abandonada
que ja no té memòria.
Però la tronada rebrota
per la banda de llevant
i encara esperarem
que arribi a salvar-nos.
Mirem passar el temps
i res no ens engoixa,
res no envelleix avui
del que ens importa.
Cap altre pensament,
excepte tots els teus,
em reconforta tant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada