al cor d'una rosa. Amansit,
jo esperava la mà que vingués
a eriçar-me l'espinada
i a fer tremolar la casa buida.
Així em sentia, sol, deixat
al llimb de les constel·lacions
i per fullatge, la solitud.
Tornà la veu, la nocturna veu,
i em mostrà l'aurora ardent,
la font irreductible encesa
i el màgic vol del conjur
que, descobrint-me secrets,
despullà la llum i les ombres.
Les coses bones i dolentes
me les vas ensenyar totes tu,
de nits, quan un gat persa
ens ronronava als peus
i tu lliscaves pel lúbric desig
dasarborant de soca-rel
la intacta fàcil innocència.
M'hagués deixat escorxar
només per una carícia teva.
No veus el que jo véia de tu?
Un garbuix de joventut
i un ventre clar, oceànic,
surant a l'entrecuix del món.
Encara vaig naixent del clos
i del vellut sedós que eres tu,
de tant plaer que em donares.
No oblido com vivies en mi,
dels peus a les parpelles,
pur instant: flor, alba i rosada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada