dimecres, 6 de novembre de 2019

Estiu del setanta-dos


Torno a l'estiu del setanta-dos,
quan s'arrengleraven davant nostre
els esboços de tots aquells somnis
que anàvem dibuixant a quatre mans
i ens fèiem trobadissos pels ravals
o en els bancs del passeig de l'estació.
Primerencs en qualsevol sentit, fèiem
la muda i no teníem records encara,
llavors érem el record que tenim ara.
Sense cotilles, la pell se'ns esverava
perquè coneixia ja la carícia que flirteja
amb la carn i obvia la vergonya dels
novençans. Vam descobrir l'erotisme,
i això volia dir el plaer, certament.
De cara enfora, com estava manat,
tot eren tanques altes, norma estricta,
i a dins, sublim, tota fresca promesa.
Devia ser un diumenge, ja que veníem
de banyar-nos a La Riba, al Clot d'en
Goda, allà on el Brugent s'entollava abans
que la gran riuada del noranta-quatre
omplís tots els gorgs de còdols i rocs,
un diluvi que deixà la vall esbudellada.
Era un diumenge, havent dinat, feliços
i provant posicions al sol estès de la tarda
que ens acariciava jugant amb nosaltres,
moviments precisos d'aquells cossos
sense precedents ni aprenentatges.
No sé de què ni d'on ens venia aquell
punt de saviesa en la boca i en les mans
que ens descobria tots els sentits
i els racons impenetrables de la natura,
tot encabit en uns pocs anys que florien:
pits turgents i les galtes roges arborades.
Tant futur per descobrir, tantes aurores
enceses per a nosaltres, que rodolàvem
placentosos i ens feia nou sentit la vida.
De sobte, se'ns quallava la certitud
que havíem descobert els fonaments
i el mur i l'envà de cantell on sustentar
les bigues de la nova casa, magnífica
promesa que se'ns arrelava feliçment,
de l'abstracte al cor, i era només nostra.
Al cap dels segles, segur que és una sort
que no tinguis gaire idea quines coses fa
amb el teu record un poeta romàntic
que, tot i vell, encara t'estima, cada dia,
refent promeses que invoquen eternitat
mentre li quedi un sol alè de vida.