ell sol sap on morir
-no parlaré d'un pou
ni d'auguris apocalíptics-
i se sap destinat al nou retorn.
Se'n va, em diu adéu i volta
l'obra que no cessa i torna,
no com tu, que no sé
si tornaràs i no t'espero.
Si et perds en braços
plens de la intimitat
d'un desconegut
i em deixes a mig fer,
sense carícia ni esma,
per replans llisos
tan inoportuns,
a què has vingut
si ja t'he perdut del tot?
Quan eres en mi,
quan comptava amb tu,
potser res no era del tot meu,
però havia après a figurar-m'ho.
Et vas fer amable d'altres
-un meu sever descuit-
i em trobo bruscament
buit de tu. Acoto el cap,
al caire del desconcert,
on hi llu la crosta fonda,
i la imatge que em retorna
és la de mi mateix,
no de la nit que s'acosta.
He cremat totes les hores
i ja he fet tard a tot.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada